La veritat torna sempre de l’exili
La confusió s’ha instal·lat en les societats democràtiques en les quals s’ha trencat l’hàbit de la ponderació per determinar el pes de les coses situant-lo en el seu context. La mentida es combat amb la mentida i condueix a la confusió. Però la mentida no té l’última paraula.
Els fets inesperats s’estan produint amb més freqüència que mai en les democràcies occidentals. Ningú no hauria pensat fa tres mesos que Emmanuel Macron tindria grans possibilitats de batre’s amb Marine Le Pen en les presidencials de França. Macron és un alt funcionari que ha passat per la banca Rothschild i ha estat ministre d’Economia del president Hollande. Va dimitir fa set mesos, no té un partit darrere seu i ara és un candidat ben situat per arribar a l’Elisi. Els pronòstics són inútils com ho van ser amb el Brexit, amb Trump i amb Renzi. Tampoc no van encertar amb Rajoy, que ens va fer viure deu mesos en funcions i ara governa des de la debilitat parlamentària, però governa.
No són temps per a futuròlegs, voluntaristes o sentimentals. La velocitat dels canvis ens atrapa i es requereixen mecanismes de control igualment ràpids si es pretén evitar el caos. Es diu que les mentides circulen pel subsòl de les xarxes socials canviant el destí dels pobles enlairant personatges incompetents.
Però també transiten les veritats que són més potents que les falsedats. Trump va negar que Rússia tingués res a veure amb la seva campanya. Els seus impetuosos tuits no han frenat que fes cessar el seu conseller de Seguretat Nacional, Michael Flynn, després de 24 dies en el càrrec, quan es va verificar que, efectivament, va tenir molts contactes amb representants de Putin que han pogut influir en la victòria.
En el periodisme de rigor hi ha la clau per combatre la indiferència davant les falsedats acceptades
La rèplica a les mentides de Trump no surten dels ímpetus de les xarxes socials sinó del periodisme contrastat amb la realitat. Trump va dir dos dies després de prendre possessió que “els periodistes són els éssers humans més deshonestos de la Terra”. En la mateixa proporció, probablement, que en la resta de professions.
Però en el periodisme hi ha la clau per combatre aquella indiferència a la veritat que ho envaeix tot. És el periodisme, amb tots els seus defectes, el que pot revelar tots els abusos del poder. No amb “fets alternatius” sinó amb realitats comprovades fent-les públiques sense complexos.
Afirmo que la situació incerta que viu Catalunya s’hauria evitat en certa manera si des del començament del procés simplement s’haguessin dit les coses pel seu nom. Si hi hagués hagut menys astúcia i més intel·ligència política. Si Rajoy no hagués impulsat la querella contra l’Estatut i si Mas hagués baixat del seu pedestal messiànic en el qual creu encara que es troba. La conspiració de les mentides envia la veritat a l’exili, del qual, per sort, sempre torna. A vegades és la història la que la recupera.