Ritz: més que un hotel
El Ritz va complir molt aviat la pretensió ambiciosa de Cambó, el promotor: categoria i cosmopolitisme. Tots els salons, amplis i elegants, estaven en la línia del que exigia l’estil imposat per César Ritz.
Però l’hotel va aconseguir molt més que allotjar viatgers: es va convertir en un punt insuperable de trobada ciutadana. I una de les característiques del Ritz era que no es tractava d’actes d’un sol estil, sinó que la diversificació era l’objectiu que manava.
Era obvi que acollís tota classe de banquets, i des del primer moment: el 1920 i per retre homenatge a l’amo d’El Noticiero. També solia ser un ambient buscat per celebrar casaments, balls i tota mena d’actes socials.
Tot i això, la forta projecció internacional de Barcelona en els gèneres i especialitats més diversos va convertir el Ritz en un centre tòpic, i no només com a residència de congressistes, sinó també com a centre de reunions i, fins i tot, com a organitzador de banquets on es requerissin els seus serveis. Per exemple el Palau Nacional, la Llotja i el Liceu, alguns amb un miler de coberts. Escoffier havia assenyalat el camí des d’un bon principi, i aquí, sense assolir aquell nivell gastronòmic, la seva bona carta i la seva immillorable capacitat de gestió no tenien competència.
Un moment intens el va propiciar l’Exposició Internacional del 1929. Si el nom clau d’aleshores va ser el director Jacint Montllor, després de la guerra va ser Ramon Tarragó.
Així doncs, no va ser cap sorpresa que el 1929, fundada l’associació cultural Conferentia Club, inspirada per Francesc Cambó i Isabel Llorach, i sota la gestió efectiva de Joan Estelrich i Carles Soldevila, escollís el Ritz per celebrar les seves temptadores propostes. Hi van desfilar conferenciants com Valéry, Maurois, Ortega y Gasset, Keyserling. García Lorca i fins a un centenar llarg. Va ser un període brillant, que va apujar el llistó al nivell més alt gràcies a les figures i a la mitjana assolida.
L’etapa protagonitzada per Bernard Hilda a la Parrilla va suposar un encert tan gran que va desbordar el pur marc de la música i el ball.
La creixent capacitat de convocatòria del premi Nadal va fer que es preferís el Ritz, i un dels rituals que el jurat no esquivava era repetir la foto record dins de la gran banyera romana de l’habitació. També va acollir la Nit de Santa Llúcia i el Planeta.
En alguns casos va ser una mena de residència breu, però estable; en d’altres, va ser llarga. Alfons XIII potser va ser el primer, mentre esperava que el palau estigués a punt. Després, el segon vescomte de Güell, Cugat i Dalí. Al pintor no li van negar les seves freqüents i difícils excentricitats, ni tan sols li van fer mala cara.
En fi, tot plegat contribuïa a confirmar que aquell vessant del Ritz superava, sens dubte i amb escreix, l’hotel.
Des de bon principi es va convertir en un punt de trobada ciutadà insuperable