L’infern és allà on no passa res
Sara Mesa revisa ‘Un incendio invisible’, un relat d’una ciutat a la deriva
Aquesta és la història d’un text recuperat, d’un descobriment primerenc de Sara Mesa. D’una ciutat inventada, Vado, que s’enfonsa, d’un geriatre que aterra en un lloc inhòspit amb poques regles i personatges a la deriva. L’edició revisada i definitiva d’una novel·la iniciàtica, un relat claustrofòbic dels últims dies d’una ciutat.
“No rellegeixo mai els meus llibres una vegada publicats. Una barreja de torbació, cansament i neguit –perquè no els puc modificar– m’ho impedeix”, reconeix Sa- ra Mesa (Madrid, 1976, viu a Sevilla des que era petita). I, tot i això, amb l’obra que ens ocupa li va passar tot el contrari. “El seu relat m’ha resultat grat. Sense ser-ne conscient, he comprovat que en aquesta novel·la nia la llavor de temes que he desenvolupar més tard, motius recurrents en la meva obra...”.
L’autopista de Cárdenas, l’arribada d’un forà a un món hermètic, la salvació i la pèrdua d’un gos, l’amor desigual i pervers, l’ambigüitat de les relacions entre adults i nens, el poder i els abusos (encarnades en el doctor Tejada i la nena) són alguns dels temes que l’obsesA sionen i que unifiquen el seu pro- jecte literari.
“Vaig descriure aquella relació, que voreja terrenys perillosos, perquè volia que Tejada s’estovés”, explica. A la primera versió Tejada, a més a més, era físicament diferent. “Tenia un llavi leporí, però l’hi he tret perquè vaig entendre que era innecessari dibuixar-lo com algú estrany. Tots som estranys”.
La novel·la, amb uns personatges que se situen al límit de la realitat, va guanyar el premi Málaga l’any 2011, quan es va publicar. Ara, després de la revisió de l’autora, s’erigeix com un descobriment. Com definia el crític J.A. Masoliver Ródenas, ens sentim atrapats per la fascinant escriptura, que és fosca i lluminosa alhora”.
La presència del món urbà marca la trama. Però un urbà inventat. Mesa, a qui no li agrada escriure narrativa documentalista, és una gran creadora d’espais inexistents. Li agrada l’esquema teatral, explica, el relat entès com un escenari, uns personatges i un joc: “Que passin coses en llocs que no existeixen al mapa. Pels meus orígens socials i la meva ideologia, conec bé el món de la perifèria. M’interessa. M’he adonat que la consciència de la desigualtat social és una cosa que es repeteix en la meva obra”, assegura.
Un incendio invisible la ciutat de Vado és repetidament abandonada pels habitants. “De fet, només s’hi queda el que no pot fugir”. El protagonista, el doctor Tejada, es fa càrrec d’una residència d’ancians New Life just quan tots marxen. Comença una relació amb la propietària d’un hotel que ja no té clients, “un gest de complicitat que es podria entendre com un preludi d’una altra de les meves obres, Cicatriz”.
“Pels meus orígens socials i la meva ideologia, conec bé el món de la perifèria; m’interessa”
Sara Mesa insisteix que, malgrat que no va ser premeditat, algunes circumstàncies van influir en la gènesi de la novel·la. “Al meu cap es van barrejar imatges de Detroit, aquella ciutat tan potent que va començar a decaure, però també imatges de perifèria, dels blocs a mig acabar que tots hem vist en algun lloc...”.
L’atmosfera de la novel·la sempre voreja el neguit. “Hi ha una combustió interna, tot es crema sense que es vegi. Passa en altres textos meus; de fet, un col·lega em va dir que, per mi, l’infern era el lloc on no passa res”. On els seus personatges continuen actuant com si tot continués igual, simulant, quan tot ja ha canviat.
L’autora es pregunta si, efectivament, caldrà cremar estructures que ja sabem que no són vàlides per sortir-ne reforçats. “Suposo que sí; de fet, sempre m’han interessat les pulsions psicològiques, l’humor absurd... Però no vull caure en la novel·la apocalíptica”.