“Jo vinc d’on vinc”
Javier Cercas, escriptor, publica ‘El monarca de las sombras’
Javier Cercas és l’investigador del nou llibre de Javier Cercas. A El monarca
de las sombras (Random House), que avui es posa a la venda, investiga la història del seu besoncle, Manuel Mena, falangista que va perdre la vida a la batalla de l’Ebre als 19 anys. “Era una història que sempre havia volgut explicar –diu–, però no sabia com, la de l’heroi de la família que, tot i això, a mi m’avergonyia”. El llibre alterna la part de la Guerra Civil –a la qual torna Cercas després de Soldados de Salamina, del 2001– amb el present, en què Cercas investiga i es relaciona amb amics i familiars.
Ha viatjat literàriament al seu poble, Ibahernando.
Ho havia intentat abans, però em quedava un pastitx. Explicar aquesta història és assumir que jo vinc d’on vinc, fer-me’n càrrec. Sabia que la meva família havia estat franquista, però no de quina manera, i he descobert moltes coses.
Quan tornarà a la ficció?
És que la ficció pura no existeix. Aquí hi ha dos narradors, un investigador, fred, rigorós, com un notari; i Javier Cercas, citat així, que es pren certes llibertats imaginatives i potser introdueix un 5% de ficció. El que passa és que la ficció és com el verí, que una sola gota en un got d’aigua ja ho converteix tot en verí. D’altra banda, sant Agustí ja va dir a les seves Confessions que la història no existeix. La història se n’ha anat, tan sols ens en queden llampecs. La memòria és fràgil, els documents també menteixen i, quan voltes pels llocs, t’emportes unes sorpreses impressionants.
No va tenir por que aquesta història tan personal interessés menys al públic?
En literatura els temes són el menys important: el que compta són les formes. L’argument de Madame
Bovary és una ximpleria, però els genis converteixen qualsevol cosa en el més important del món. Li sembla un gran argument que un paio es converteixi en un escarabat?
Ja ha rebut crítiques per la seva visió de la memòria històrica.
Va amb l’ofici, més si no dius el que toca dir. Hi ha hagut un mal ús de la memòria històrica per part de certs polítics i periodistes. Però, compte, el passat sí s’ha d’abordar, i les famílies han de poder enterrar els seus morts. Com es pot negar això a algú? El que jo crec és que la memòria és individual i no ha d’ocupar espais que no són seus, no s’ha d’institucionalitzar. La memòria és una cosa i la història una altra.
Lliga la història del seu besoncle amb els mites grecs.
Aquil·les, l’heroi de la Ilíada , és el guerrer idealista que mor per una causa que el supera, té una bonica
mort, que deien els clàssics. A l’Odissea, l’heroi és l’oposat: Ulisses, astut, que aconsegueix arribar a vell i viure amb la seva dona. Quan Ulisses veu Aquil·les al regne dels morts, aquest lamenta no haver envellit i haver tingut una vida normal. Els qui van a la guerra, a totes les guerres, també al gihadisme, són aquells nanos a qui, com Manuel Mena, hem rentat el cervell els adults. David Trueba diu al llibre que durant segles vam veure les guerres com Velázquez, amb soldats dignes, elegants, fins i tot els cavalls semblen nobles; però la guerra, en realitat, són els espants de Goya. I això es descobreix al front. Zizek ha escrit: “Darrere de cada genocidi hi ha un poeta”. I té raó.
Li criticaran que enalteixi l’idealisme falangista del seu oncle.
No. Distingeixo la raó política de la moral. El meu besoncle no tenia raó: primer perquè els seus interessos de petit propietari estaven més ben defensats per la República; segon, perquè la seva va ser la causa equivocada, una rebel·lió contra un govern democràtic; i tercer perquè va perdre la vida. Es pot fracassar més? Tot i això, moralment és una altra qüestió, ell se’n va anar a lluitar per uns ideals en què creia. Al costat republicà hi va haver gent que no era demòcrata, com Durruti, d’altres que van assassinar molts capellans i monges. Totes les causes, incloent-hi les més nobles, tenen la seva xusma. No tinc cap raó per pensar que moralment soc millor que ell.
Hi ha similituds amb avui?
Si llegeix els discursos de Primo de Rivera es quedarà perplex: parla de posar fi al capitalisme, als accionistes de les grans empreses, sona molt actual, a casta. Avui detecto el retorn de l’èpica, l’arenga sentimental, allò que anomenem populisme.
Són molt divertides les seves converses amb David Trueba al llibre, per exemple sobre la seva separació.
És més que un espàrring, és el meu Virgili, un personatge amb la seva vida privada i els seus conflictes. El narrador aprèn a partir dels diàlegs.
S’ha quedat alliberat després d’explicar tot això?
M’he deixat anar massa, sí. Si no fos escriptor, probablement seria un oligofrènic. Aquest ofici et permet espantar els teus dimonis.
“El meu oncle falangista va triar la causa equivocada, tot i que no soc millor moralment”