La Berlinale baixa a l’infernal ‘El bar’
Álex de la Iglesia estrena fora de concurs una comèdia de terror amb elenc coral
No fa falta tenir una profunda cultura religiosa per adonar-se que l’Israel, el personatge interpretat per Jaime Ordóñez a El bar ,la pel·lícula d’Álex de la Iglesia, es passa mig metratge recitant versicles de l’Apocalipsi, l’últim llibre de la Bíblia. Ahir el públic de la Berlinale va quedar bastant espantat amb el film que el realitzador bilbaí va estrenar a la secció oficial –però fora de concurs–, una comèdia negra que es va convertint en comèdia de terror i que culmina en un malson salvatge. Però, atenció, també rius.
“La vida és un encierro, això és un fet; tot és terrorífic, anguniós, però gràcies a l’humor tenim una opció d’escapament”, va sentenciar el director a la roda de premsa de presentació, acompanyat per quatre actors del repartiment: Blanca Suárez, Mario Casas, Jaime Ordóñez i Secun de la Rosa. L’actriu va assegurar que De la Iglesia havia aconseguit treure “els pitjors instints” de tots els actors, i Ordóñez –que interpreta un captaire pudent amb molta mala bava– va assegurar que el més difícil no va ser estudiar un paper ple de citacions bíbliques, sinó “resistir físicament a tants cops i baralles”. El director va explicar que algunes vegades van haver de maquillar-lo de normal per amagar els cops.
“En aquesta pel·lícula no es reflecteix una situació política, sinó emocional, la que sent qualsevol davant una situació que no té sortida –va raonar De la Iglesia–. Potser en un altre moment hi havia una sortida religiosa. O la de buscar una decisió racional. Jo crec que l’única sortida és el sentit de l’humor”. L’humor de l’espectadors, en tot cas, perquè els protagonistes de la cinta no deixen anar ni una rialla. Motiu: els clients del bar –un local ronyós, amb mobiliari ranci i màquina escurabutxaques– no poden sortir, ja que corren perill mortal. A fora hi ha un franctirador disparant, la plaça ha quedat deserta, la policia no apareix i els mòbils no tenen cobertura.
A part de la propietària i el cambrer, les altres persones coincideixen al local per atzar: la guapa i pija Elena (Blanca Suárez), el hipster Nacho (Mario Casas), el cambrer Satur (Secun de la Rosa), una mestressa de casa amargada (Carmen Machi, que ahir no va ser a la presentació) i el captaire profeta Israel (Jaime Ordóñez), entre altres personatges. Aviat sospiten que l’horror més gran no són els trets, sinó una altra cosa –no revelarem quina–, i aleshores comença la divisió en el grup.
“Al principi estan en una situació encara propera a la lògica, llavors van caient en una espècie de purgatori i després, gairebé com en un conte medieval, han d’untar-se amb oli i descendir als inferns”, va dir Álex de la Iglesia amb un ampli somriure. Per això afirma que és una comèdia de terror “del subgènere descens als inferns”. Sense ànim de revelar més del compte, n’hi ha prou de dir que no tots els personatges sobreviuen.
La pel·lícula, que s’estrenarà a Espanya el 24 de març, transcorre en escenaris d’una plaça real de Madrid, i barreja cantonades. És la plaça Mostenses, però allà no hi ha cap bar, de manera que es va prendre com a model El Palentino, un local del Madrid més castís, al cèntric carrer Pez, on De la Iglesia esmorzava cada dia mentre treballava en el guió. Ahir el cineasta va voler tranquil·litzar l’audiència internacional. “Es pot veure i entendre aquesta pel·lícula encara que transcorri a Madrid
“No és un fresc sobre el comportament del madrileny, de l’espanyol o de l’europeu”, diu el director sobre el film
–va assegurar–. No és un fresc sobre el comportament del madrileny, o de l’espanyol, o de l’europeu; el que hi passa és extrapolable a qualsevol persona que hagi tingut molta por”. L’autor d’El día de la Bestia, La
comunidad i Las brujas de Zugarramurdi està en aquesta Berlinale per partida doble: com a director i productor d’El bar –el seu catorzè llargmetratge– i com a productor de Pieles, òpera prima d’Eduardo Casanova, a la secció Panorama. Hi havia expectació sincera de la premsa internacional per la pel·lícula d’Álex de la Iglesia, però a la projecció que va assistir aquesta cronista –n’hi havia dues a la mateixa hora– amb prou feines es va sentir una salva d’aplaudiments al final, tot i que bastantes rialles durant la trama.