El dia de Sant Floreztí
Intèrprets: Juan Diego Flórez, tenor; Vincenzo Scalera, piano Lugar y fecha: Palau de la Música Catalana (14/II/2017)
Ja feia setmanes que no quedava ni una entrada per assistir al retorn del tenoríssim peruà que gaudeix d’una fama justificadíssima, per la bellesa de la veu, la perfecció técnica amb què canta i les increïbles prestacions d’una gola privilegiada.
Es va presentar precisament el dia 14 de febrer, que avui citem en honor seu com el de Sant Floreztí, tot un espectacle d’entusiasme i d’ interpretacions glorioses. Com a gran especialista en Rossini, el tenor va començar amb dues peces vocals del compositor (La lontananza i Addio ai viennesi) i va suprimir “l’orgia” perquè va indicar que no la tenia a punt.
Després ens va oferir Mozart, però aquest autor és potser l’assignatura que Flórez encara té una mica pendent, perquè va cantar la quarta ària de Belmonte d’El rapte en el serrall, Ich baue ganz i hi va afegir un sobreagut no gaire mozartià, i es va saltar l’altra peça prevista. Va tornar a Rossini, on va cantar una modèlica ària de Semiramide i després va canviar de registre amb un repertori verista suau, per enfocar després amb gran ímpetu l’ària de tenor de Gianni Schicchi, de Puccini, que va desvetllar grans entusiasmes en l’auditori. Flórez tenia el dia comunicatiu i simpàtic, i es va dirigir diversos cops al públic, que li va correspondre amb elogis (es va sentir un “Guapo!” i tot), i va explicar coses de les peces que cantava. Després d’unes àries de La bohème va enfocar el Pourquoi me rèveiller del Werther de Massenet de manera impecable, i encara dues peces verdianes: l’ària d’I Lombardi i amb especial intensitat l’ària d’Alfredo de La traviata (Lunge da lei), amb una cabaletta que antigament tothom se saltava, i ell la va cantar vibrantment i impetuosa, potser la peça més arrodonida del recital.
Va anar regalant dos i res sobreaguts en tot el que cantava i va demostrar que té la veu immaculada de sempre.
Després va treure una guitarra i va cantar tres peces a tall de propines, però acabar amb aquestes intervencions va ser una mica un anticlímax, i el públic se’n va anar sense una última dosi de sobreaguts per injectar-se a les venes.