En Taranto i en Jaumet
Al bar i restaurant can Sitra, als afores d’Arbúcies, al costat del taulell, mirant cap a la porta, hi tenen un dibuix al carbonet, gran com un pòster, d’un personatge característic del poble dels anys setanta i vuitanta: en Taranto. Era un home petit –allò que abans se’n deia un homenic– amb alguna mena de discapacitat de naixença. Empaitava la canalla pel carrer i la canalla, com sempre passa en aquests casos, el burxava per veure’l córrer amb aquell pas desmanyotat i intermitent, que semblava que havia de caure, mentre braolava paraules inconnexes. Al fons del bar hi ha quatre fotografies d’en Taranto, emmarcades, amb aquells colors lluents del revelat dels carrets Fuji o Kodacolor. Al dibuix el veus més jove i rialler. A les fotografies, més vell i introspectiu. En Taranto, escarnit per la canalla i inquietant per als grans, que hi endevinaven el pou sense fons de l’irracional, es feia estimar. Quan ja gairebé no queda memòria d’aquella època, fa trenta o quaranta anys, el seu record perdura gràcies a la bona gent de can Sitra.
Un altre d’aquests personatges característics es deia Esteve. Caminava, amb moltes dificultats, amb un bastó. Quan començava el fred es posava al cap aquella protecció de llana que acostumaven a dur els nens i que les nostres mares anomenaven un verdugo. La canalla també escarnia l’Esteve. Era menys juganer que en Taranto, potser perquè pimplava fort. Tots l’havíem vist en equilibri precari sobre les cames guerxes, el bastó en l’aire, inestable i galtavermell. Anava pel carrer i saludava tothom. Un cop el vaig trobar que treballava en un hortet, un retall de terra petit, caigut en un marge de riera, entre el Palau i les Penyes d’en Grau sa Sala. Em va saludar com feia sempre, embarbussadament. Cada vegada que passo per aquell tros de recta, veig el retall de terra colgat de romegueres, perdut, i penso: mira, l’hort de l’Esteve.
Aquests dies, arran d’una col·laboració amb Carles Belda i Sanjosex a propòsit del disc Càntut, que recull les cançons dels avis, he estat mirant fotografies d’en Jaumet, un personatge característic de Sant Hilari Sacalm, de començaments del segle XX. Era aiguader, duia una portadora amb càntirs d’aigua fresca de les famoses fonts, per als estiuejants de Barcelona. Anava vestit amb brusa i barretina, era mut i tocava el flabiol. En Jaumet, que es deia Jaume Traveria i Riera, va ser tan popular que se’n feien postals, amb fotografies de Vilamala i de Roisin. El seu nom va passar a denominar una galeta feta amb farina, ametlles i avellanes, sucre i clares d’ou: els Jaumets de la pastisseria Fornès, que encara es venen.
I penso: quina exposició meravellosa, quin llibre extraordinari, quin número especial d’una revista d’antropologia podria sortir si es recollissin a temps totes aquestes històries: en Jaumet, l’Esteve, en Taranto, la Trinquis, en Quela i en Saragossa que l’Espriu va retratar en els seus llibres, el Càscares i en Robín, els indigents de Badalona que apareixen en l’obra de Julià de Jòdar. A tots els pobles de Catalunya n’hi ha un o més d’un. ¿Per què no ho fem?
Era un home petit, allò que abans se’n deia ‘un homenic’, amb una discapacitat de naixement