Luis Enrique no té xarxa
El Barça de Luis Enrique ha perdut futbol, nervi, energia i ànima, i recuperar tot això de cop i volta constitueix un repte majúscul que s’assembla més aviat a un impossible. Derrotes com la de París assoleixen categoria de zona catastròfica, no són qualsevol cosa, deixen una brutícia de què és difícil desprendre’s. De fet, ja hi ha hagut conseqüències. Òbviament, a l’entorn, nerviós en el seu estat natural i histèric després del naufragi parisenc, però també dins el vestidor, recinte perfectament habitable fins que els resultats fallen. És llavors quan els baixos instints surten a la superfície. Dins aquest escenari encaixen les ingrates declaracions de Sergio Busquets a peu de camp després del partit, qüestionant la preparació prèvia de l’entrenador, i la seva inadequada resposta davant el periodista Jordi Grau quan li va preguntar amb educació i instint periodístic per aquesta qüestió, entre d’altres. Aquestes ferides, obertes amb les pulsacions disparades, no cicatritzen fàcilment ni amb les palpitacions en repòs.
Els jugadors miren sense dissimular cap a l’entrenador i propaguen els seus dubtes cap a l’exterior (tenen recursos per fer-ho, els de tota la vida, la bunquerització s’esfuma de sobte en aquests casos), i l’entrenador, en posició de debilitat pel resultat de la Champions i el seu contracte (s’acaba aquest estiu), passa a ser assenyalat. La responsabilitat de la desfeta de l’àrea tècnica existeix, també la tenen els jugadors, però ells no la volen. Tenen més poder.
La tercera temporada de Luis Enrique estava sent pitjor que les dues anteriors. La irregularitat era un símptoma que els fets de París han elevat a crisi, la segona que afecta l’equip blaugrana des de l’arribada de Luis Enrique. La primera es va resoldre a temps, però la segona té mala solució i pitjor aspecte. Entremig dels dos episodis seria un pecat esborrar l’excel·lent Barça construït per l’entrenador asturià, fet a la seva imatge i semblança, com li va ser encarregat, vigorós, futbolísticament versàtil (verticalitzat sense perdre el fil argumental estilístic) i en especial compromès col·lectivament sobretot a l’hora d’assumir la pressió al camp contrari, senya d’identitat robada ara pels seus adversaris, que l’han acabat despullant. El PSG d’avui és el Barça de fa dos anys, pletòric, ric tàcticament, aclaparador amb pilota i sense, convençut del seu camí. El de Luis Enrique ha perdut aquestes virtuts, és una ombra del que va ser. Les seves peces vitals s’han anat rovellant i les noves no han reparat cap avaria. La seva aposta per André Gomes l’ha condemnat i el forat negre del lateral dret s’ha confirmat com un drama així que s’ha entrat a competir a l’Europa real, la realment exigent. La “pressió després de pèrdua” era el primer manament i el grup, desmemoriat i mandrós, l’ha oblidat. El trident, la solució a tots els problemes, va intervenir a París de la següent manera: Neymar va trigar quatre minuts a canviar-se de bota, Messi va perdre una pilota i no va córrer cap enrere per recuperar-la, i Suárez va fallar a la tanca en el xut de l’argentí Di María.
Se li demana a la premsa, equivocadament, que remi a favor oblidant la seva veritable funció, però és obvi que a Luis Enrique, en general, ningú no l’auxiliarà mediàticament en aquest embolic en què s’ha ficat perquè ha desestimat qualsevol complicitat de manera deliberada. En això Pep Guardiola sempre va tenir quilòmetres d’avantatge, vestit de curt i després amb americana i corbata. A Luis Enrique sempre se l’ha esperat a la cantonada, en alguns casos fes el que fes, perquè persisteix un fonamentalisme nociu que no admet intrusos.
La directiva del club tampoc no té el perfil de duresa que exigeix la situació. Ni tan sols per donar suport a l’entrenador, perquè els futbolistes són els que governen des de fa temps. Luis Enrique va instar la junta a parlar del seu contracte l’últim
Aquesta segona crisi té més mal aspecte: li arriba després d’errors propis i amb pocs suports
Les paraules de Busquets sobre la mala preparació del partit obren una ferida que fa de mal curar
La directiva recorre a la tàctica Rajoy: el tema es podrirà o se solucionarà sol, i Lucho acabarà contracte
dia, de manera que estan alliberats d’aquesta pressió perquè difícilment ara l’entrenador voldrà continuar. La tàctica Rajoy s’imposa, deixar que les pròximes setmanes es redreci el rumb o es podreixi la situació. Aspirar a aconseguir que la Lliga no s’escapi per l’aigüera portats per l’empenta de la inèrcia negativa. Arribarà un punt que llavors serà hora de buscar un nou entrenador. Messi, que té el desig de quedar-se, estarà atent als esdeveniments.
El problema és el futur a mitjà i llarg termini. Luis Enrique s’ha distingit per ser un gran entrenador de present, no va pretendre mai transcendir ni pensar en quin llegat deixaria al seu successor. Per sota el Barça B fa servir un 4-4-2 i no amaga el seu resultadisme, mentre que els fitxatges, exceptuant-ne Umtiti, Cillessen i Denis Suárez, no semblen aprofitables com a titulars del demà. La temporada es farà llarga. El temor és que tot el que hagi de venir més enllà ho sigui també.