Remuntar és de ‘merengues’
El futbol és meravellós: abans-d’ahir a la nit vaig rejovenir, com el coronel Aureliano Buendía de Cien años de soledad, recordant aquella nit d’Atenes del 1994 que Johan Cruyff es va posar davant l’escamot d’execució i va ser, efectivament, afusellat.
Només hi ha una diferència amb Atenes i no és el desencant: què fem ara amb el partit de tornada? Mocadors, indiferència o utopies?
Aquesta vegada les entrevistes postpartit van tenir grapa. Luis Enrique, ai, l’humor asturià, el geni marca de la casa, ho va pagar amb Jordi Grau, de TV3, amb qui semblava –a la manera serratiana– que “vostè i jo tenim una cosa personal”. Va ser tan gran la ferida i palpables les seves marques que tot intent periodístic compromès de fer una crida a la remuntada sonava no ja a acudit sinó a impertinència i va ser ràpidament aparcat pels jugadors.
Ja s’ha dit: què fem amb el partit de tornada? Posar a la venda el seient de soci? Deixar buit el Camp Nou?
Les remuntades són patrimoni immaterial del Reial Madrid i un juraria que el barcelonista prefereix caure estrepitosament sense plantejarse ni tan sols la remuntada que fer els paperots que exigeixen els preparatius d’una opció tan arriscada.
El català, els catalans, som molt poc donats a fer el ridícul i entre una remuntada i una calçotada preferim el segon. La por del ridícul tenalla el barcelonisme en tràngols com aquests i dificulta crear aquella atmosfera passional i irracional que el madridisme edifica sense rubor: treuen en processó el Sant Crist, l’esperit de Juanito Gómez i l’estampeta d’Alfredo Di Stéfano malgrat el risc que si fracasses els teus detractors es
Què fem ara amb el partit de tornada? Costa de fer el paperot que exigeix un clima de remuntada...
pixaran de riure, més que si renuncies i et limites al “som professionals, cal intentar-ho”.
Jo no crec que el partit de tornada sigui un partit per vendre el seient ni per encegar-se. Encara que només sigui per si de cas, és un matx atractiu. El mateix temor del ridícul que dificulta orquestrar un remuntada hauria de ser suficient per perseguir una reparació moral en forma de victòria amb bon futbol sobre el PSG (no confondre amb el PSC, com advertia un tuit divertit la nit tràgica).
Per una vegada, estaria bé jugar malament i perdre. L’equip ha viscut i viu aquesta temporada de rampells individuals i tampoc un no apunta a la banqueta, llevat que els reforços siguin ara competència exclusiva de Luis Enrique.
El barcelonisme s’equivocaria girant l’esquena al partit de tornada. Entre el miracle d’una remuntada molt complicada i grades semibuides, hi ha un punt intermedi que equip i públic haurien de sintonitzar. O la temporada es farà llarga...