“Va ser un error fer fora Rato”

Luis de Guindos, el ministre d’Economia, i Luis María Linde, el governador del Banc d’Espanya, van expressar ahir durant les seves sengles compareixences al Congrés una coincidència formal que envolta una profunda discrepància de fons. Els dos es van mostrar d’acord que havia arribat el moment de fer un balanç profund de la crisi bancària espanyola i el seu tractament, tant des de la perspectiva política com de l’actuació dels reguladors, especialment la del Banc d’Espanya. Fins aquí l’acord.

Ara bé, ja es pot avançar que no hi haurà convergència d’idees en el contingut d’aquesta revisió del succeït. Segons el parer del ministre, l’actuació política davant la crisi financera va ser desastrosa. A les hemeroteques, i en la memòria de molts ciutadans, hi ha impresos els discursos de l’expresident Zapatero, el més sonat davant els commocionats banquers de Wall Street, deu dies després de l’enfonsament de Lehman Brothers, el setembre del 2008, presumint de la solvència dels bancs i caixes espanyols.

I sense ànim d’esmena, per salvar aquella filosofia, encara tres anys més tard, el govern Zapatero va engegar la màquina de la falsària sortida a borsa de Bankia el juliol del 2011. Buscant, i aconseguint, la complicitat de l’elit econòmica del país, l’anomenat Ibex-35, convençut que era l’única alternativa al rescat.

Aquesta és la història que vol recuperar Guindos. Amb l’afegit que l’ideòleg i maquinista d’aquella operació d’encobriment de la fallida de Bankia va ser el llavors governador del Banc d’Espanya

Guindos i Linde volen fer balanç de la gestió de la crisi, però busquen conclusions diferents

i ara investigat Miguel Ángel Fernández Ordóñez, amb qui el ministre va protagonitzar una curta però molt cruenta guerra sobre el sanejament del sector financer.

Esclar que en aquest relat de Guindos falta incorporar-hi alguns protagonistes més. Alguns d’incòmodes per a ell. Des del president del Govern, llavors només líder del PP, Mariano Rajoy, fins a l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, sense el plàcet de la qual Rodrigo Rato no hauria arribat a la presidència de Caja Madrid, després Bankia, ni s’hauria produït la sortida a borsa, passant per altres barons territorials del partit, com el valencià Olivas amb Bancaja, que també

van aportar les seves caixes a la temerària operació que pretenia donar lloc a l’alternativa madrilenya a La Caixa catalana.

A l’altre costat, Luis María Linde intentarà que del balanç de la gestió de la crisi bancària en surti una responsabilitat molt més limitada, i positiva, del Banc d’Espanya. Esgrimint precisament la politització de les caixes, el control que sobre elles exercien les comunitats autònomes. Una tenalla que va impedir al Banc d’Espanya emprendre accions radicals, com la seva completa privatització, objectiu declarat d’Ordóñez des d’abans de ser governador i per al qual gairebé va aconseguir el plàcet de Zapatero.

El problema de Linde, tot i això, es resumeix en les paraules que, després de la intervenció de Bankia, el juliol del 2012, va pronunciar Fernández Ordóñez al Congrés: “Va ser un error fer fora Rato... No calia destituir Rato. És una personalitat important en el context internacional, una cosa que sempre ajuda, i que ha heretat una situació...”.

En els dies previs a la intervenció i nacionalització de Bankia, Fernández Ordóñez i Rato s’havien convertit en companys d’aventura i còmplices. El primer, per intentar portar a bon port una estratègia que s’enfonsava amb cada nou aturat provocat per l’economia espanyola. El segon, per continuar gestionant Bankia com un cortijo.