Democràcia consensual

Rousseau, al seu Contracte social, formula una màxima que hauria de presidir el debat hispano-espanyol: com més importants són les deliberacions, més s’ha d’acostar a la unanimitat l’opinió resultant. Es tracta d’un principi que és vàlid tant a l’interior de Catalunya com en les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Així, de Catalunya endins, no s’ha tingut en compte aquest requisit polític –l’aposta per la independència, lluny de ser majoritària, divideix el país en dues meitats– i s’ha tornat a situar en el primer pla l’instrument: l’anomenat dret a decidir a través d’un referèndum. El problema de fons és que el seu resultat ens tornaria a portar a un país empatat amb si mateix, com van corroborar les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015. És a dir, l’instrument que es proposa, més enllà del plet amb l’Estat, no resol el plet interior: la necessitat d’articular un projecte que sumi una àmplia majoria de la població (propera als dos terços de diputats que reclama l’Estatut per a la seva reforma).

Aquest exercici de democràcia consensual és previ a tota consulta. Els líders polítics tenen l’obligació de posar sobre la taula una proposta de futur que conciti l’aprovació de la ciutadania. La via referendària no només es banalitza –s’equipara el dret a la secessió, que qüestiona el nucli dur del pacte constitucional, amb una consulta domèstica–, sinó que no és acceptada pels partits contraris a la independència. Diguem-ho d’una altra manera: abans que el plàcet de l’Estat o, en el seu defecte, de la comunitat internacional, el requisit previ de tot referèndum és el consentiment: que sigui acceptat per les parts en litigi. Un dels actors del procés resumia la situació en una imatge: “Puigdemont i Junqueras eren els copilots d’un Ferrari que avançava a tota velocitat cap a un mur i, de sobte, van frenar en sec i van retrocedir a la pantalla anterior –la del referèndum– perquè els comuns de Catalunya Sí que es Pot pugessin al cotxe”.

De portes enfora, la política espanyola també és òrfena de democràcia consensual. El cap de setmana passat, al congrés del PP i a l’assemblea ciutadana de Podem, vam veure als dos extrems de l’arc polític sengles exercicis de democràcia ritual: un PP que plebiscitava el tancredisme de Mariano Rajoy –mantenir-se immòbil en un pedestal perquè no l’envesteixi el toro– i un Podem que feia el mateix amb Pablo Iglesias, que es va comprometre a no equivocar-se “de bàndol”. Mentrestant, tot esperant que el PSOE resolgui el seu buit de poder, la democràcia espanyola és incapaç d’articular una proposta de futur que serveixi per renovar el pacte fundacional de la Constitució del 1978: la reforma de l’Estat en la lògica federal, la renovació del contracte social sobre el model d’Estat de benestar i mesures de regeneració democràtica.

Espanya anirà bé –i també Catalunya– quan els seus líders polítics facin aquest exercici de democràcia consensual. No sortirem de l’actual impasse sense una dreta que s’atreveixi a baixar del pedestal i a agafar el toro per les banyes, i sense una esquerra que aparqui la dialèctica dels bàndols i accepti pactar les bases d’un nou començament.

Al congrés del PP i a l’assemblea de Podem vam veure sengles exercicis de democràcia ritual