Comissions d’investigació
MIKEL Legarda, diputat pel Partit Nacionalista Basc, presidirà la comissió parlamentària d’investigació que ha d’estudiar les actuacions presumptament il·legals de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz davant el procés sobiranista català. Aquest és un dels aspectes de l’acord assolit ahir al Congrés dels Diputats. La comissió, la creació de la qual es va acordar el setembre passat a proposta del PSOE, podria constituir-se formalment la setmana que ve i posar-se a treballar tot seguit. La integraran tres diputats populars, dos de socialistes, dos de Podem, i un d’ERC, PNB, Ciutadans i Grup Mixt.
També la setmana que ve, el Congrés aprovarà la creació d’una altra comissió investigadora, relativa a la sortida a borsa de Bankia el 2011. Això passarà pocs dies després que l’Audiència Nacional ordenés investigar les actuacions de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya quan es va produir la sortida borsària, i de Julio Segura, llavors president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors.
Aquestes i altres comissions tenen la seva raó de ser, en particular quan poden ajudar els ciutadans a saber tota la veritat dels fets, i l’Administració a establir les mesures pertinents per depurar responsabilitats, si fos pertinent, i per evitar que les conductes inadequades es repeteixin. Però també és un fet incontestable que els partits polítics les utilitzen en ocasions per ampliar el seu camp de batalla. N’hi ha prou que una formació impulsi una comissió sobre un determinat període perquè una altra busqui les arrels de la qüestió a debat en una etapa en què ocupava el poder el seu rival. I, amb massa freqüència, les discussions es prolonguen com si fossin un combat de boxa de llarga durada, en el qual els contendents opten per desgastar i desgastar el contrari amb l’esperança, abans que res, que al final el recompte de punts sigui favorable als seus interessos.
També aquesta mena de baralla prolongada podria arribar a tenir sentit. Sempre que, com apuntàvem més amunt, quan acabi els seus treballs les responsabilitats polítiques dels fets analitzats siguin clares i se sàpiga com evitar que es repeteixin. En canvi, quan les comissions es plantegen com una ocasió per a la brega, com un gest per atenuar un clima de col·laboració política en les grans qüestions o, en definitiva, sense voluntat sincera d’arribar fins al fons, el seu sentit es redueix i queda en molt poca cosa. En aquest cas, pot arribar a ser molt millor no duplicar esforços i deixar que sigui la justícia la que faci la seva feina.