Desobediència
Ara que està tan de moda utilitzar el concepte desobediència per agitar alts tribunals, afinar fiscals i mobilitzar jutges, és un bon moment per fer balanç. Al cap i a la fi, el substantiu –i el verb corresponent– és tractat amb tant de rigor emfàtic per part del Govern espanyol que, més que una qüestió política, sembla un concepte militar.
A l’Espanya de l’honra esperpèntica de Valle-Inclán, l’honor ferit ha de ser castigat amb tot el pes de l’Estat. I així anem en aquesta Espanya de pandereta, incapaç de resoldre els reptes polítics amb intel·ligència política, i amb l’equilibri de poders tan soscavat que no resulta estrany que el regne estigui a la cua internacional en credibilitat judicial, amb el Fòrum Econòmic Mundial situant Espanya en el número 84, darrere el Pakistan i el Marroc. I no perquè no hi hagi grans jutges, sinó perquè s’han carregat, via Fiscalia ultrapolititzada, la imatge d’independència. La darrera notícia és de traca: la mateixa Fiscalia que va obligar a desmentir-se els fiscals catalans, per poder enjudiciar líders polítics en un procés democràtic, obliga a desmentir-se els fiscals murcians per no enjudiciar la presumpta corrupció en la presidència de Múrcia.
Catorze obres ferroviàries i setze obres viàries promeses, pressupostades i incomplertes per Foment
Abans corrupta que trencada? Per descomptat…
Com que es tracta, doncs, de desobediència, no sobra recordar la llista de greuges, però a la inversa, amb un demolidor efecte bumerang. Per començar, les 34 sentències del TC i del Suprem favorables a Catalunya, que la Moncloa no compleix, ni acata, tal com va denunciar el Govern en el seu moment. I això implica no pagar les beques universitàries dels estudiants catalans o incomplir sentències sobre serveis socials, cultura, medi ambient i immigració. D’aquí l’informe del Parlament Europeu del 2016 que situa Espanya com “el més incomplidor de la UE en executar sentències dels tribunals”. Si, a més, aterrem a la pista de les infraestructures, el resultat és un autèntic escàndol de discriminació: trenta projectes aturats pel dèficit d’inversió crònic del Ministeri de Foment, que el 2015 va arribar al pitjor nivell des del 1997, situant Catalunya a la cua del rànquing d’autonomies. I les inversions que teòricament pressuposta les incompleix, entre d’altres catorze obres ferroviàries i setze de viàries, encallades sine die, i que fan un mal molt seriós a la competitivitat econòmica catalana. En el top ten de l’abandonament, el corredor mediterrani, el desdoblament de la línia 3 de Rodalies entre Barcelona i Vic (als llimbs des dels anys vuitanta) o els crucials accessos al port de Barcelona, que posen en risc moltes inversions. Tot això, promès, pressupostat, negociat, decidit, projectat i…incomplert per un Govern que persegueix polítics perquè són desobedients. Es perseguirà a si mateix? El perseguirà el TC, al qual desobeeix? Obriran expedients els fiscals amics? Caldrà preguntar-ho a la senyora Magaldi, cigarreta en mà.