De camí cap a la residència
Pluja. Fred. Vent. Extraradi. El paisatge urbà perifèric desert per la prematura vesprejada de l’hivern. Un pis suburbial, ni tan sols antic. Penúria. Un vell o una vella –per què hem de recórrer a eufemismes–, en companyia de la seva solitud. Flotant: les ànimes dels que ja només són records i molt aviat ni això. Malaltia. La sorprenent absència de la por. Ni preguntes a l’horitzó. Cap enigma. Tot té gust de final, de núvols i silenci. De blanc infinit. El temps assumit. El pudor minvant. Ni enveges. Ni ràbia. Resignació. L’honradesa de la llunyana classe treballadora. L’enterrament pagat mes a mes, la cartilla a sobre de la tauleta, els rebuts al dia, l’escassa pensió, monedes soltes, alguna foto descolorida de tant acariciar-la, la imatge estàtica d’un fill, o un net; d’un nebot. La postal d’un parent que viatja. Els quadres que tapen les humitats. Un clau de ganxo a la paret testimoni de no se sap què. Les mans artrítiques com troncs de geranis. Baf de medicaments, olor de lleixiu i de resclosit, de vellesa. Cada edat té la seva fragància. Una serena nostàlgia de la vida. Del nen o nena que van ser i que es van esfumar. Diuen que arriba un moment en el qual el cervell no distingeix entre la realitat i la ficció, que moltes persones perduren en una època que ja no senten seva. Les hores, els dies, no són iguals per a tothom. Dates codificades per l’avorriment, per l’ensopiment. Per l’espera. Per l’espera?
I un dia: la visita, aquella que no es va deixar d’anhelar mai. Algú que torna a l’escenari, al marc de la seva infantesa, dels seus jocs i de les seves supervivències. Com una ventada de martells la realitat dels seus orígens, de la seva quotidianitat passada. Posem que és el fill o la filla que tornen on els van fer possibles. D’on van volar per ser més que el seu propi destí. I ho van aconseguir. D’aquesta evolució de l’espècie abans en deien “l’ascensor social”, ara ja ningú no s’atreveix.
En el seu estàtic somieig, mirant passar la vida darrere de les cortinetes, els vells tornen a la seva infantesa. Saben que la seva situació és de pròrroga. D’emocions abreujades. I deleguen. El cicle de la vida s’inverteix, el seu futur immediat està en altres mans: “ara manes tu”, “decideix per mi”. I arriba el resignat dolor de deixar el pis, la companyia dels esperits..., d’emprendre un altre camí. L’últim.