Gent que ens fa i desfà

Un company de feina ha bolcat la seva tassa de cafè sobre el quadern en què prenc nota de tot, tacant per sempre algunes pàgines crucials. La destrossa és greu, però no m’ho he pres malament. Vaig acceptar les seves disculpes somrient i, cada vegada que em retrobo amb aquella gran taca illegible, em resigno, sense maleir la seva graponeria ni res semblant. Tot i això, m’he adonat que aquesta actitud meva, alegre i relaxada, té més a veure amb ell que amb mi. Es tracta d’una persona que tinc en gran consideració. No m’hi sabria enfadar. Però em temo que si el matusser del cafè hagués estat un altre, l’accident m’afectaria més. Em regiraria contra ell cada vegada que no aconsegueixo llegir el material sensible perdut. No li diria res –una bolcada de tassa la té qualsevol–, però li llançaria mirades secretes d’odi reescalfat, per minar-li la moral i fer que se senti culpable.

La cosa em fa pensar que el meu caràcter no depèn tant de mi com de la persona amb qui estic. Aquell tòtem que anomenem personalitat podria ser més variat del que sembla. Les diferents dones que habiten dins de mi –del meu cos, la meva ànima o la meva rentadora cranial, no sabria dir-ho– surten a la superfície segons cada circumstància, però sobretot segons cada interlocutor. Potser soc una o una altra, depenent d’amb qui estigui. Embolic que, si és cert, donaria una importància enorme a l’elecció de cada acompanyant, cada amic, cada presència. El meu company llançador de cafè treu el millor de mi. Per raons que se m’escapen, la seva presència em converteix en una persona tranquil·la i generosa. És bo que el tingui a prop. No es tracta d’una actitud o una aparença, perquè amb ell sé, des d’un lloc profund, que soc així. Hi ha una tecla que ell toca al meu piano interior, que treu la meva millor música. Igual que un altre company, sense que faci res objectivament diferent, pot treure la pitjor.

El misteriós d’aquestes transmissions o mutacions és que succeeixen també amb desconeguts. I no és una qüestió d’estatus. Pot passar que la caixera del supermercat, la teva cap o el teu veí, et tornin diminut, immens o molt sexi. Pot ser que aquest conductor d’autobús, en un llampec de reüll, et converteixi en algú espantadís que gairebé no s’atreveix a preguntar per la seva parada, quan una estona abans eres un gladiador. Pot ser que la professora d’anglès d’aquest any et transformi en una alegre cadernera, mentre la de l’any passat extreia la teva genuïna cuca interior, sense raó aparent. “Jo és un altre”, va dir Rimbaud, ja saben, “je est un autre”. Hi ha una cosa subtil que es cou darrere els ulls, en algun lloc amagat en el fons de cada pupil·la, quan una mirada entra en una altra, només un instant. Potser els animals que som s’oloren entre ells, i es reconeixen. Per foragitar-se o llepar-se. Potser tu em fas ser.

Potser els animals que som s’oloren entre ells, i es reconeixen; per foragitar-se o llepar-se