Blues del carrer Amigó
Javier Coma ha mort de càncer als 77 anys. Érem veïns i teníem amics i admirats en comú. Quan Joan de Sagarra va faltar excepcionalment a la cita setmanal a La Vanguardia, per exemple, o quan ens vam assabentar de la mort de la Maria José, Coma em va informar de tot i en vam parlar amb compartida impotència. Tot i que no tenia una salut per tirar coets, era habitual veure’l a la terrassa de la granja Pep Grill (sis taules de marbre, una cafetera hiperactiva i una barra amb croissants i entrepans) esmorzant, fent l’aperitiu o dinant i, quan la granja tancava, a la terrassa del SandwiChez, sempre llegint el diari, devorant escàndols sobre les clavegueres de l’Estat que acostuma a publicar El Mundo. Ens saludàvem en aquestes passejades del quiosc a la granja. Ell caminava com els vells cowboys que han cavalcat molt i han après a suportar dolors d’esquena i de malucs, especialment quan el carrer fa pujada. Hauria pogut interpretar un xèrif crepuscular de western de John Ford o un detectiu desenganyat de cine policíac impermeable als encants d’una vídua negra. Caminava com John Wayne i tenia el somriure murri d’un Richard Widmark. I en aquestes pauses de carrer fumava amb una voracitat masculina, cinematogràfica, elegant i tan autodestructiva com la que va condemnar Terenci Moix.
Des de la terrassa, de tant en tant aixecava la mirada dels diaris per observar els moviments del barri: la recepcionista del gimnàs, l’administrativa de l’autoescola i l’ajudant de la farmàcia entrant i sortint de la granja de la Manuela o la radiofonista Elisenda Camps passejant el gos amb distingida discreció. El Pep Grill és un dels punts neuràlgics d’un petit tros de ciutat privilegiat, que encara cultiva rituals pretecnològics amb naturalitat i la consciència que aquest món s’acaba (ja se senten massa sovint les rodes dels tròleis damunt de la vorera, atretes per la plaga impune dels pisos turístics). Coma era una eminència en matèries com el còmic, els gèneres populars del cinema nord-americà i suportava amb resignació que el barcelonisme oficial no sempre recordés que, com a publicista, va donar consistència al lema “Més que un club”. Aquest escepticisme pausat quedava perfectament expressat en la seva actitud. Només calia veure’l encendre una cigarreta per adonar-se que havia interioritzat a la perfecció l’elegància dramàtica del tabac i una grandesa anacrònica pròpia de gàngsters i pistolers amb codis d’honor o de mafiosos experts en fons de rèptils. Al·lèrgic a la retòrica de l’academicisme pedant, propens a tantes impostures, s’estimava més saber que pontificar. I els que vam perdre l’oportunitat de parlar més sovint amb ell per una concepció equivocada del respecte o perquè sabíem que sordejava una mica i s’estimava estar tranquil, el trobarem a faltar. Encara que, aparentment, la vida del barri continuï igual.
Javier Coma fumava amb una voracitat masculina, cinematogràfica, elegant i autodestructiva