Ariadna Gil porta al Lliure la força pura de ‘Jane Eyre’
Carme Portaceli dirigeix el clàssic de Charlotte Brontë
“Una gran història de superació i una gran història d’amor. I amb happy end”. Carme Portaceli sintetitza així el que qualifica una vegada i una altra d’“una novel·la extraordinària” i que sens dubte ho és: Jane Eyre, de Charlotte Brontë (1816-55), una novel·lista enorme que han anomenat fins i tot la primera historiadora de la consciència privada, predecessora de Proust i Joyce. Una novel·la extraordinària i monumental que Portaceli, flamant directora del Teatro Español de Madrid i d’activitat incansable, ha volgut portar als escenaris. I ho ha aconseguit: dijous que ve, dia 23, s’estrena al Teatre Lliure de Gràcia protagonitzada per Ariadna Gil, que té el repte d’encarnar la força, la integritat, la puresa i la ironia de Jane Eyre, enamorada d’un Rochester a qui dona vida Abel Folk. Amb ells, Joan Negrié, Pepa López, Jordi Collet i Magda Puig més la música en viu de Clara Peya i Alba Haro.
Portaceli parla sobre com veu la història d’amor i superació de Jane Eyre des que és maltractada de nena per la seva tia política fins que farà d’institutriu i coneix el senyor Rochester : “És una noia que, no sabem per què, diu la veritat. S’enfronta al món d’una manera que entén les coses de manera literal i contesta de la mateixa manera, té aquesta puresa. I sempre té respecte cap a ella mateixa. Totes les vexacions i humiliacions que rep des de petita les afronta, i malgrat tot el que li va passant sempre tira cap endavant, diu Ariadna Gil, passi el que passi. Intenta ser una dona independent, una cosa difícil, però almenys vol una feina nova i coneix Rochester, un senyor solitari amb un passat molt dur. Està esquerdat, ha hagut de complir amb un pare que volia que fos ric sí o sí. Es troben dues ànimes solitàries i ell, que està molt trencat, queda enamorat de la puresa espiritual, la blancor i la falta de maldat d’aquesta dona”.
I Portaceli recorda que en la seva trajectòria ha fet molt de teatre contemporani i poc teatre de repertori, però assenyala que veu clarament que al teatre “fins als anys cinquanta l’ésser humà té molta importància, i després del Tot esperant Godot de Samuel Beckett, molt poca, perquè de fet l’ésser humà ja no importa en aquesta societat”. En l’època de Charlotte Brontë, remarca, “els recorreguts emocionals i filosòfics de l’ésser humà són meravellosos. En aquesta novel·la està escrit a ferro el recorregut de l’ànima”.
Ariadna Gil –originalment l’obra havia de ser interpretada per Clara Segura però no va poder– també és molt feliç: “Aquesta obra és una de les millors coses que m’han passat des de fa molt de temps. No havia llegit Jane Eyre i m’ha fet descobrir tot un món, una època, una autora”. Li va agradar tant que es va ficar a fons i fins i tot va llegir la biografia que va fer de Brontë la seva amiga Elizabeth Gaskell. I va veure que “hi ha moltes coses en comú entre l’autora i el seu personatge i altres personatges de la seva vida: la malaltia i mort de les seves germanes, la duresa amb què es vivia i treballava, la necessitat imperiosa de ser independent”. Gil diu que ha buscat entendre l’impuls i la força que fan que el personatge no caigui: “Té una moral i uns principis inamovibles. He quedat enamorada de Brontë i la Jane. Ha estat un procés d’assaig molt exigent però el més feliç de la meva vida”.
En aquest sentit, Abel Folk recorda que aquesta obra s’ha portat al cinema com un gran clàssic del romanticisme “i no estem fent això, estem explicant la història però fent teatre contemporani i hi ha hagut molta exigència que ens ha fet anar molt a fons”. I destaca que el seu personatge “és un patidor víctima de les convencions socials que troba en la Jane un esclat de veritat, sinceritat, integritat, lluita per la llibertat individual i la justícia, i el desconcerta que existeixi en aquella època aquesta essència en una sola persona”. “Avui també ens sorprendria trobar una persona tan íntegra i sincera”, conclou.
Gil: “Estic enamorada de Brontë i de la Jane; el procés d’assaig ha estat exigent però el més feliç de la meva vida”