“La nostra proposta musical sempre ha estat inclusiva”
Eric Hilton, de Thievery Corporation, que actuen avui
Encara que el duo dels nord-americans Thievery Corporation hagi actuat a Barcelona menys del que haurien volgut –com assegura Eric Hilton, el cinquanta per cent del combo que completa Rob Garza–, la seva presència aquesta nit a la sala Razzmatazz (21 h) és motiu de celebració per a qualsevol seguidor de la seva addictiva rítmica. Una proposta on es donen la mà el trip hop, el dub, l’electrònica o la world music, com transpira el seu flamant àlbum The temple of I and I, que l’exitós grup està presentant ara a Europa.
L’aficionat que vagi avui al seu concert, què veurà i sentirà? D’entrada veurà bastant gent a sobre de l’escenari perquè portem grup complet, a més
de cinc vocalistes. Farem uns vuit temes nous, d’un total de vint, i durarà unes dues hores, més o menys. Malgrat això, la idea formal del xou en aquesta gira és essencialment electrònica, de manera que a més dels instruments convencionals treballem molt en viu amb dispositius electrònics.
Presenten un disc, The temple of I and I, que està ple d’aromes jamaicanes.
Lògic, perquè vam decidir gravar-lo allà. Era hivern i me’n vaig anar a Jamaica i vaig acabar a Port Antonio, i vaig acabar descobrint que allà hi havia un estudi d’enregistrament. Al cap d’uns dies em vaig assabentar que allà havien gravat en el passat Amy Winehouse o Cee Lo Green entre molts d’altres, i que el nivell tècnic de l’equip era bo. Vaig trucar a en Rob i el vaig convèncer que calia fer allà el disc. I al cap d’un dies es va presentar allà amb alguns dels nostres músics i una de les nostres vocalistes i ens hi vam posar sense pausa. I ser allà va marcar totes les cançons: d’alguna manera, el que ens ha sortit és un homenatge a la música jamaicana.
Sembla que es decanten pels ritmes ètnics; el seu anterior disc, Saudade, traspuava Brasil. Sí, d’alguna manera els nostres dos últims àlbums tenen una unitat en aquella mirada cap a les músiques d’arrel. Fa tres anys, vam publicar efectivament aquell Saudade i per a sorpresa nostra va ser un enorme èxit, perquè s’allunyava molt de la nostra ona sonora habitual. I aquest disc segueix la línia estilística d’aquell, cosa que a algú potser li sona a ja conegut, però que creiem que la majoria reconeixerà com a segell Thievery.
És una evolució sonora natural, la que estan seguint?
Crec que absolutament, perquè la nostra proposta sempre ha estat inclusiva. I de fet el títol d’aquest disc que ara presentem es refereix a un temple de la inclusió; vull dir que la nostra pretén ser una música per a tot el món, per a tota mena de races, orígens, gustos i procedències, cosa que és més necessari que mai, per cert.
Després de vint anys junts, que és el que caracteritza el grup? D’una banda, ens adonem que hem influït molta gent i que hem inspirat altres músics i grups. Però, per damunt de tot, el que més ens ha caracteritzat és la llibertat per anar a qualsevol tipus de música.
El duo presenta el seu flamant ‘The temple of I and I’, d’addictiu sabor jamaicà