Humiliats i ofesos
El nacimiento de una nación
Direcció: Nate Parker
Intèrprets: Nate Parker, Arie Hammer, Mark Boone Junior Producció: EUA 2016 The birth of a nation. 120 m.
Dins l’allau de títols que arriben dels Estats Units sobre la qüestió racial –diguem-ho sense eufemismes: films que denuncien la supremacia blanca– es pot dir que El nacimiento
de una nación és la més rabiosa i la menys condescendent de totes aquestes pel·lícules tenyides de negre que ens inunden abans de l’imminent lliurament dels Oscars.
Menys poètica que Moonlight, menys sentimental que Loving i Fences, molt menys laudatòria que
Figuras ocultas, el film de Nate Parker resulta un instrument de combat (racial) que aborda l’intent de rebel·lió de l’esclau Nat Turner. L’únic intent d’insurrecció armada per part dels esclaus negres del sud dels Estats Units anterior a la guerra de Secessió. Turner va ser educat com a predicador i, després de moltes humiliacions, es va sentir cridat per Déu a exterminar als blancs. El resultat del seu aixecament, explica la història, va ser un centenar de víctimes. La revenja blanca posterior a l’aixecament va resultar encara més sagnant: va multiplicar per deu les víctimes. Totes negres.
El nacimiento de una nación és una reminiscència –en els moments finals, gairebé una paròdia– d’aquella altra pel·lícula amb què comparteix títol: aquell film seminal que D.W. Griffith va rodar el 1917, admirable en l’aspecte cinematogràfic i tremendament discutible en l’ideològic perquè converteix els negres en una caricatura de maldat.
Parker, que a més encarna amb convicció Nat Turner, construeix el cas dels negres amb solidesa, en una història que no et deixa reposar. Un film més efectiu que genial, ple de violència i ràbia, on els blancs són escòria en una mesura o altra, però escòria. Pura prosa militant per avergonyir el dominador. No busca la subtilesa ni els contrastos: denuncia.
Però resulta que Nate Parker, al seu torn, té un passat tèrbol, com el seu propi país. Marcat, en el seu cas, per una denúncia de violació. Una taca de què s’ha parlat molt en la temporada prèvia als Oscars. El film no és còmode de veure, i potser els acadèmics blancs s’han sentit redimits de l’obligació de fer-ho, precisament per aquest passat criticable de Parker.
El nacimiento de una nación no lluitarà pels Oscars, com els altres films racials de la temporada, i és una llàstima. S’ho mereix més que d’altres.