Gossos a l’avió
Ha arribat el millor moment del viatge. Pujo a l’avió. Torno a casa! Però aviat veig que no serà fàcil: l’home del costat no aconsegueix posar la maleta al portaequipatge i cau com una pedra al passadís que per fortuna ens separa. Després, en les set hores que conviurem, té ocasió de vessar el te, abraonar-se sobre el passatger del davant i tornar a tirar la seva pesant maleta vermella a l’arribada. Un fenomen.
Quan em disposo a ocupar el meu lloc veig un senyor amb cara de pocs amics que s’adreça directament cap a mi i... buf! Al final serem companys de butaca, però en queda una de lliure entre el meu ensurt i les seves dificultats per estar-se assegut durant les 3.831 milles que ens separen de Madrid (és que ni tan sols vaig directament a Barcelona!). M’inquieta veure com l’home lluita amb la safata, que no aconsegueix obrir del tot sobre la panxa, i més comprovar com el que l’assistent de vol descriu com a pollastre amb curri queda estampat a la moqueta.
Em sento millor quan retiren el menjar però, de sobte, em cau un pudent peu a sobre. La seva propietària és la senyora mallorquina que m’ha marejat tota l’estona des del seient posterior. La que s’ha esplaiat repassant el fred que hem passat tots a Nova York. La que ha descrit fins a l’última puntada els pantalons que s’ha comprat a les rebaixes del mig desmantellat American Apparel. I la que ha anunciat la seva delirant decisió d’atipar-se d’olives trencades i bitxos així que arribi a casa. No parla de Trump, i l’hi agraeixo, però no li perdono que, amb tanta xerrameca, no m’hagi posat al dia de la situació del seu conciutadà Toni Nadal. Ni tan sols de la decisió de l’entrenador de deixar de seguir el seu
Un equip rus alcoholitzat es va llançar a interpretar vigorosament danses tradicionals al passadís
nebot al circuit. És clar que li interessa menys el tennis que les olives.
Quan estic a punt d’exigir-li que retiri el seu peu nu de la meva espatlla, descobreixo un gos passejant pel passadís. Amb morrió, però un gos. D’uns vint quilos. Em confirma la llegenda que en els vols transoceànics s’accepten aquests animals a la cabina: no paguen i s’instal·len als peus de l’amo (o on càpiguen), que, això sí, sol presentar un comprovant per demostrar que la bèstia els ajuda a superar la seva fòbia a volar. No està tan malament... Almenys el gos de Nova York va ser més educat que molts passatgers.
Arribat aquest punt recordo Sergi Pàmies. Fa sis dies al Versió RAC1 narrava, a tall de premonició, el seu vol més surrealista. Va sobreviure al costat d’un equip rus de waterpolo alcoholitzat que es va llançar a interpretar vigorosament danses regionals al passadís. L’avió no es va desplomar de miracle, però Pàmies va considerar que hauria estat una bonica manera de morir. Dilluns jo ho hauria donat tot per volar amb aquells russos. O en primera.