“No ens va canviar la vida”
Orlando Ortega pare analitza la trajectòria del seu fill, Orlandito, plata olímpica a Rio
La plata olímpica no li ha canviat la vida a Orlando Ortega, Orlandito (25).
La medalla li ha aportat una recompensa de 48.000 euros. S’ha multiplicat el seu caixet a les reunions. Avui és un atleta popular, un dels més bons.
I ell?
Continua sent un home taciturn. Escoltant reggaeton als entrenaments. Enfilat a la tanca. Veient passar la vida sobre el tartan i al gimnàs. Dormint en una habitació de la Blume de Madrid. I ocupant el cap de setmana amb el seu pare, Orlando, que viu a deu minuts a peu, a Moncloa.
–Mantenim la monotonia de l’atleta. Cada dia el mateix.
Ho diu Orlando Ortega, el pare, que també és l’entrenador del noi.
Fa tres anys llargs, Orlandito arribava a Guadalajara. Un santuari d’atletes cubans. Hi han passat Lázaro Betancourt, Javier Sotomayor o Joan Lino. Qui hi vagi avui també distingirà Iván Pedroso: entrena a Yulimar Rojas.
–A l’Havana no em faltava de res, però volia canviar d’aires –explicava Orlandito a La Vanguardia l’estiu passat a Rio. Semblava un diplomàtic. No deia que li faltaven mitjans, sinó experiències.
–Jo tenia estalvis, tot el que necessitava. Simplement me’n vaig anar.
En els Mundials de Moscou, el 2013, havia decidit aixecar el vol. Als cubans no els agrada gaire que hagin marxat. Orlandito era un dels seus puntals. L’hereu natural de Dayron Robles.
Orlando Ortega, el pare, va arribar més tard. L’home havia format part de l’escola de corredors de tanques cubans, amb una missió a Trinitat i Tobago. Junts, se’n van anar a Madrid. Els va sortir tot bé. I ara, a dues setmanes de l’Europeu en sala a Belgrad, els Ortega acaparen l’interès del món.
Demà Orlandito disputa els 60 m tanques dels Campionats d’Espanya, a Salamanca. Orlando Ortega va atendre ahir La Vanguardia: –Com arriba el seu fill? –Al 100%. Tot segons el que havíem planificat. Es va refredar una mica a Polònia, on va competir fa uns dies. Estaven a -10ºC. Arrossega una mica de refredat. Però res més.
–Estan planificant la temporada en pista coberta?
–Fem dos cicles, com cada any. A l’hivern i a l’estiu. Ara hem treballat la velocitat. Els 60 tanques són molt més curts que els 110 tanques, que es disputen a l’estiu. Anem molt bé. –I els resultats encaixen? –Fa dos anys va marcar 7s45. L’any passat va córrer en 7s49. Ara va per 7s48. Encara li queden tres competicions per tancar la temporada en sala. És bastant estable.
–I amb la plata olímpica en vau tenir prou o aspiràveu a l’or?
–L’objectiu era la medalla. Sempre hem tingut la idea de l’or. Però també ens vam dir que, si no podia ser, no ens hi havíem d’obsessionar. Ni pressionar-nos. No volíem caure en un estat de decepció. Hauríem celebrat igual el bronze que la plata.