Creix el pes de les jubilacions anticipades a nivells precrisi
Tot i això, l’edat real de jubilació es manté en 64 anys des del 2012
El Banc d’Espanya dona suport a augmentar de nou l’edat de jubilació, més enllà de l’increment progressiu fixat per la reforma del 2013, que traslladarà el llindar als 67 anys en una dècada. Mentre s’afegeix als experts que ja apunten a la frontera dels 70 anys i la prolongació de les cotitzacions i entra en el debat de com alleujar els comptes de la Seguretat Social, el 2016 la proporció de jubilacions anticipades va tornar a créixer, fins a acostar-se a nivells previs a la crisi. Així, malgrat el progressiu enduriment de les condicions per avançar aquest procés, 44 de cada cent nous jubilats tenia menys de 65 anys, una proporció molt similar a la del 2007 i que no ha deixat de créixer des que el 2013 va baixar fins al 37,9%.
Cal tenir en compte que una part important de les jubilacions anticipades no són voluntàries i estan vinculades a expedients de regulació d’ocupació o acomiadaments objectius per causa econòmica, de producció. El 2014 (última dada disponible), pràcticament la meitat dels que es van jubilar abans de l’edat legal ho van fer per raons forçoses. El requisit d’edat per als afectats per aquest tipus d’acomiadaments és de fins a quatre anys menys de l’edat ordinària exigida, 65 anys i quatre mesos el 2016. Mentrestant, els qui voluntàriament avancen la seva jubilació han de tenir a tot estirar dos anys menys. Amb la reforma del 2013, l’edat s’anirà elevant gradualment a mesura que s’incrementa el llistó de la jubilació ordinària fins als 67 anys el 2027. Aleshores, el mínim per a les jubilacions anticipades de caràcter voluntari serà de 65 anys, davant els 63 de les no voluntàries.
En paral·lel a l’increment del pes de les jubilacions anticipades –prestacions que majoritàriament es penalitzen amb un coeficient reductor–, l’edat mitjana dels que es converteixen en pensionistes amb prou feines ha variat recentment. El 2012 es va assolir la fita de portar l’edat real de jubilació fins als 64 anys i des d’aleshores està estancada. Fins i tot en els últims dos anys, amb 64,1 anys de mitjana entre els nous jubilats, s’ha produït una lleugera rebaixa respecte al 2013 i el 2014.
Sí que està canviant el perfil dels que anticipen el seu abandonament del mercat de treball: el nombre de jubilats amb 60 anys ha passat de més de 21.000 el 2012 a menys de mil l’any passat. Entre els nous pensionistes per sota de l’edat ordinària han anat augmentant aquells que són més a prop de la frontera dels 65 anys, una tendència que conviu amb dos pics dels que tenen 61 i 63 anys. “Quan s’endarrereix per llei l’edat de jubilació, és comú que es vagi movent el desfasament entre l’edat efectiva i la teòrica”, explica Raymond Torres, director de previsió i conjuntura de Funcas.
Però, per què torna a repuntar el volum
El 2016 el 44,4% dels nous pensionistes tenien menys de 65 anys, la xifra més alta des del 2007
de jubilacions abans dels 65, malgrat els ajustos introduïts per dificultar-les? Entre les múltiples causes apuntades pels experts figura una entrada de treballadors que té a veure encara amb l’allau d’ERO firmats durant els pitjors anys de la crisi. Per Torres, no només hi influeix la legislació sinó crisis sectorials com la bancària, en la qual coincideix una forta reconversió amb “empreses amb més recursos” per dur a terme processos col·lectius de prejubilació. Per la seva part, Ángel de la Fuente, director de Fedea, recorda que en aquests anys “atípics” la prolongada recessió pot haver empès aturats de llarga durada de certa edat a fer el pas davant la falta de perspectiva de tornar a tenir feina i la reducció de les seves prestacions d’atur. En tot cas, De la Fuente aposta per facilitar no només la compatibilitat de feina i pensió –com planteja el Ministeri d’Ocupació– sinó també l’accés anticipat a la jubilació. “A partir d’una determinada edat, sobre els 60 anys, hauria de ser molt flexible jubilar-se, amb una penalització actuarial justa, per als que ja no vulguin treballar més”.