Vergonya mediterrània
Després del fort augment de l’IPC al gener, les previsions apunten a un registre mitjà per al 2017 de prop del 2,5%. Aquest canvi en la dinàmica dels preus (caigudes mitjanes el 2015 i 2016 del -0,4% i -0,2%, respectivament) reflecteix el del component energètic, que s’espera que avanci a taxes anuals per sobre del 10%, mentre que la inflació subjacent continuaria prop de l’1%. Mala notícia per a una economia el creixement de la qual s’ha basat en millores de competitivitat exterior i augments reals de la renda familiar.
Aquesta situació torna a posar sobre la taula què està fent el Govern per impulsar la nostra capacitat competitiva. I, aquí, les notícies continuen sent negatives. Sembla que tant li faci com la millores les empreses i, en particular, com han ampliat la seva quota de mercat internacional. Perquè, si realment preocupessin aquests temes, de ben segur que no haguéssim assistit a la reunió, a Tarragona, dels representants de les patronals catalanes i valencianes. Una trobada que tradueix una petició que ens hauria d’avergonyir: demanda d’ample de doble via (passatgers i mercaderies) que uneixi la costa mediterrània amb els mercats europeus. És a dir, el famós corredor mediterrani, que fa dècades que reclamem. I continua inconclús, incapaç d’atendre les demandes de les nostres empreses.
Que a aquestes alçades del segle XXI encara s’estigui reclamant el corredor mediterrani és increïble
Els seus efectes?: productivitat perduda i un menor avenç de l’ocupació.
Sumeu-hi una política energètica discutible. Obligant els consumidors a sostenir polítiques de suport a certs territoris (carbó) o foment d’energies (renovables), entre altres càrregues. I això, perquè l’opacitat de la factura de la llum va bé a uns governants que s’afanen a reduir la càrrega fiscal visible. Per no parlar de la més que discutible transparència del mercat elèctric, que el 2014 ja va obligar a modificar la fixació dels seus preus. Impacte d’una energia entre les més cares d’Europa?: competitivitat perduda i menys creixement de l’ocupació.
L’èxit de la nostra economia els tres últims anys ha tingut un pagà: els salaris. La seva reducció i/o congelació, junt amb l’augment de la productivitat de la feina, ha permès la millora de la competitivitat. Però, a més dels laborals, hi ha molts altres factors que la determinen. I els energètics i les infraestructures viàries estan entre els més rellevants.
Convindria que, igual com existeix l’obsessió perquè els costos laborals no es disparin, el Govern espanyol s’obsessionés per proveir les estructures que contribueixen al creixement. Que a aquestes alçades de segle encara s’estigui reclamant el corredor mediterrani és, simplement, increïble. L’única lectura possible d’aquesta desídia és que, des de Madrid, es prefereixi més concentració de poder a la capital, encara que això impliqui menor creixement per a tothom. Seria convenient que, quan la CE torni a demanar reformes estructurals, exigís aquestes dues. Ens aniria millor.