La traïció com a lleialtat

JOHN Le Carré, que va ser espia abans que escriptor de novel·les d’agents secrets, li feia dir al protagonista d’Un espia perfecte que “traïm per ser lleials”. De tota manera, el concepte de lleialtat pot ser de vegades ambigu: què han de fer els serveis d’intel·ligència d’un país quan perden la confiança en el seu president? Certament és el seu comandant en cap, però ningú no entén la relació entre Donald Trump i Vladímir Putin, responsable del KGB abans d’accedir a la presidència de Rússia. Quan els enemics passen a ser amics, és que algú ha girat el tauler polític o és que ha equivocat el joc. Trump va animar descaradament Putin perquè continués piratejant els correus de la seva rival en la recta final de la campanya i després es va saber que membres de l’equip del magnat havien mantingut trobades amb agents secrets russos. La conversa de Michael Flynn, conseller de Seguretat Nacional in péctore, amb Serguei Kisliak, ambaixador rus a Washington, quan Barack Obama va imposar dures sancions a Moscou, va ser la gota que va fer vessar el vas de la desconfiança.

Aquesta setmana, Flynn ha perdut el càrrec sense temps de gaudir-ne, i la distància entre l’home dels cabells de color de palla i els seus agents secrets és abismal. The New York Times i la CNN han assegurat que la fractura no té reparació possible: l’espionatge amaga informació delicada al seu president i ell ha decidit fer neteja en el costat fosc de la força. Trump nomenarà Stephen A. Feinberg, un altre multimilionari amb molt capital però escassa experiència, perquè aixequi les moquetes de la seguretat nacional. L’Estat no és un dels seus casinos, ni els espies són els seus crupiers amb corbata de llacet. Tot i això, sembla actuar com l’amo de les ruletes, no com un estadista. Encara no fa ni un mes que està a la Casa Blanca i el recinte sembla l’hotel dels embolics. El que li ha aconsellat purgar els espies hauria de saber que tenen mal perdre. I el president hi té poc a guanyar.