Blair torna per demanar una mobilització contra el Brexit
L’‘expremier’ acusa els laboristes de ser còmplices de May
Tony Blair, que va sortir escaldat de la guerra de l’Iraq, ha tornat a l’escena política per fer una crida a la mobilització popular que intenti frenar el Brexit. “La majoria va votar marxar –va assegurar l’ex-primer ministre–, però en democràcia no hi ha res escrit amb sang”. Blair va ser molt crític amb Theresa May, però també amb els laboristes liderats per Jeremy Corbyn, que han mantingut una actitud molt tèbia en la relació amb la UE.
Als 63 anys, i després d’haver sortit escaldat de l’Iraq, Tony Blair ha tornat a anar a la guerra, aquesta vegada contra el Brexit. Com un samurai envellit, un torero amb moltes cornades al cos o un boxejador que sap com de dura pot ser la caiguda, sense l’aura que el va convertir en el primer ministre laborista més longeu de la història, però encara amb una veu que es fa sentir. Encara que aquesta vegada, el menys ara per ara, piqui ferro fred.
A Blair se li poden criticar moltes coses, però no ser covard. I mentre el gruix del Labour (començant pel seu líder, Jeremy Corbyn) ha abdicat de tota responsabilitat en el tema de la relació amb Europa, l’exprimer ministre s’ha atrevit a baixar a l’arena per demanar ni més ni menys que una “mobilització popular contra el desastre del Brexit, perquè si no fem marxa enrere ens jutjaran sense compassió generacions futures”.
Va escollir per al seu al·legat la City de Londres, amb un sector financer que tem més que cap altre les conseqüències de la sortida del mercat únic. I va parlar apassionadament, amb la convicció que li va permetre guanyar les eleccions del 1997 i estar-se una dècada en el poder, contra Theresa May i els brexistes, que es refereixen a ell i als partidaris de la permanència a Europa com a mals patriotes i “ciutadans d’enlloc”.
“És cert que la majoria de la gent va votar pel Brexit, i cal respectarho, però també que es van utilitzar arguments mentiders –va dir–. I que en cap moment no es va parlar de la manera com se sortiria de la UE. A més, en democràcia la gent pot canviar d’opinió i no queda res escrit amb sang. Si la manera de corregir el rumb és un nou referèndum, una votació parlamentària o un altre mecanisme, ja es veurà”.
Desgraciadament per a Blair, la seva credibilitat en el tema és relativa, ja que en el primer mandat va fer campanya per l’adopció de l’euro (al Regne Unit li va anar molt bé la independència monetària per sortir airós de la crisi financera), i va obrir les portes a la immigració de polonesos, hongaresos i txecs després del seu ingrés a la UE, sense les restriccions que van aplicar la majoria de membres del club.
Els brexistes, que defensen el territori políticament conquerit com una màfia que acaba d’acaparar un nou mercat i actua sense pietat contra els seus rivals, no ho obliden, i l’exlíder tory Iain Duncan Smith va qualificar la seva intervenció d’“arrogant i antidemocràtica”, mentre que el patriarca de l’UKIP, Nigel Farage, es va referir a ell com “un tipus al qual se li ha passat l’arròs”.
Blair va desafiar els europeistes a “exposar sense parar el cost del divorci d’Europa, i el dany real que significarà per a les nostres empreses i ciutadans, perquè no és el moment de replegar-se, de cedir a la desesperació o la inèrcia, sinó de donar la cara i sortir en defensa d’allò en què creiem.”
“May i la premsa afí han anat massa lluny al qüestionar el patriotisme dels qui creiem en Europa, o de qualificar d’enemics del poble els jutges que van dictaminar que el Parlament havia de tenir veu i vot –va afegir–. Som ciutadans orgullosos del nostre país, però convençuts dels avantatges de pertànyer a la unió política més important i al mercat únic més gran del planeta, que tenim literalment a la cantonada”.
El polític laborista va ridiculitzar a l’Administració May com “un Govern del Brexit, pel Brexit i res més que per al Brexit, al preu que sigui i a compte d’ignorar altres problemes com l’esfereïdor deteriorament de la sanitat i l’ducació públiques, l’augment de la delinqüència, la inversió en les regions i l’increment del cost de l’atenció social”. El ministre d’Afers Exteriors, Boris Johnson, va respondre a la seva crida exhortant el poble britànic a “apagar el televisor cada vegada que Blair parli”.
L’expremier va acceptar que la immigració sigui vista per molts com un problema en la mesura que abarateix els salaris i congestiona els serveis públics, però va qüestionar la capacitat del Govern per reduir significativament l’arribada de ciutadans de la UE fins i tot després del Brexit (molts sectors la necessiten), i va assenyalar que seria més racional frenar la procedent d’Àsia i l’Àfrica, “més difícil d’assimilar per la diferència cultural”.
“Em dol dir-ho –va concloure– però el meu partit, el Labour, està sent còmplice en el Brexit. Tot i això, es tracta de la decisió més important des del final de la Segona Guerra Mundial, i no podem estar callats i ignorar els arguments en contra”. Blair va guanyar la guerra de l’Iraq, però va ser una victòria pírrica que se li va girar en contra, li va costar el poder i va arruïnar la seva imatge. Gairebé una dècada després, amb cabells blancs i molt més ric, en un món molt diferent, ha tornat a agafar les armes.
“La majoria va votar sortir, però en democràcia no hi ha res escrit amb sang”, diu
Acusa May d’ignorar els problemes reals, i el Labour de ser-ne còmplice amb la sortida