Bous i bèsties grosses
Gregorio Morán glossa el final d’una era: “No és que es tractés de temps millors, ni glòries celestials, ni precisions que no deixaven lloc a dubtes. Però de sobte va néixer una expressió que amenaça la consciència ciutadana i que ha pres carta de naturalització, fins i tot acadèmica: la postveritat. Consisteix, digui el que digui el Diccionari
d’Oxford, en convertir les mentides en veritats i donar-los un temps fins que es demostri que són mentides”.
Hi va haver un temps en què les coses tenien el seu nom. Ningú no tenia dubte sobre què era un obrer. Existien fusters i ebenistes, que no són el mateix, i cadascú sabia a què es referia. Hi havia rics, empresaris, borsistes, estafadors, xoriços... en fi, una gamma que sortia als diccionaris abans que arribés Viquipèdia, aquesta utilíssima enciclopèdia per a ganduls, que possiblement va fer taula rasa. El símbol que el cicle de les revoltes, les revolucions, els atracaments, fins i tot els assassinats a sang freda o calenta, es van anar apagant i passant a segon pla.
No és que es tractés de temps millors, ni glòries celestials, ni precisions que no deixaven lloc a dubtes. Però de sobte va néixer una expressió que amenaça la consciència ciutadana i que ha pres carta de naturalització, fins i tot acadèmica: la postveritat. Consisteix, digui el que digui el Diccionari d’Oxford, a convertir les mentides en veritats i a donar-los un temps fins que es demostri que són mentides. Ningú com els nord-americans per posar noms a les coses que no ajuden a desentranyar el que amaguen. Hi ha exemples a grapats.
Sembla que l’inventor de la fórmula, que no de l’estafa, té el nom de Steve Bannon, antic radical. Algú haurà d’aturar-se algun dia a explicar per què els més radicals de la vella esquerra acaben convertits en els canalles de la nova dreta. (El talent que va avalar l’estafa de Bankia, un d’ells, es diu Julio Segura i és antic membre del comitè executiu o central, prefereixo no recordar, del Partit Comunista d’Espanya, un cervellet que quan parlava semblava que Santiago Carrillo bavejava de satisfacció fins que van deixar d’entendre’s perquè allò se n’anava en orris i va buscar millor col·locació. El Banc d’Espanya. Li van faltar reflexos a Pablo Iglesias al Congrés dels Diputats durant el debat sobre pensions, perquè si bé el tema central era aquest, a ningú no se li oculta que Bankia, la seva estafa, afecta els pensionistes, cosa que té molt clara la responsable i autoritat del debat del PP, Celia Villalobos, una altra exmilitant del Partit Comunista d’Espanya. La nova classe política té més audàcia que memòria).
La tecnologia virtual ha estat una aportació que ha facilitat molt les coses. Si jo tinc un diari de fum –que no és altra cosa una màquina que pot dir les beneiteries més barroeres i en general anònimes que acaben en un espai que per bon nom es denomina el núvol–, vostè pot escriure que el “papa Francesc dona suport a Donald Trump”, o que “Hillary Clinton té una relació íntima amb Yoko Ono, la vídua del beatle”. Són dues fal·làcies desvergonyides que, segons una important empresa d’enquestes dels Estats Units, es creuen el 70% dels nordamericans que les reben.
Ja el temps les farà passar al núvol, però, mentrestant, l’efecte és letal, com les calúmnies. I hem de confessar que no tenim mitjans, ni perquè els eixelebrats deixin de ser-ho, ni per contraatacar davant els gàngsters de la informació. No hi ha lleis, i si n’hi ha se les salten fiats en la brevetat amb què les mentides roden i castiguen. Sense oblidar que els diners et poden convertir en calumniador que has d’anar als tribunals que ells mateixos van col·locar, tret d’excepcions; aquestes que s’encarreguen de desvirtuar tots els dies. Quan hi ha molts diners en joc i molt famolenc de riquesa, es pot fer tot.
Tot just han passat vuit anys de la detenció de Bernard Madoff, empresonat però refent la seva fortuna. Hi hauria un assessor tan hàbil per als temps que corren? Recordo aquell 11 de desembre del 2008, dia de la seva detenció a Nova York, i encara tinc més fixa en la meva memòria una conversa amb el meu metge que, mentre feia la seva feina, preguntava la meva opinió: “Sento una satisfacció com no es pot imaginar, la de contemplar tots aquells reis de la finança acollonits, sense dormir, arrasats de cocaïna per suportar el que sempre els va semblar impossible”. Quin ridícul! Abans d’un any eren un altre cop als timons de comandament, i tot ho havíem pagat nosaltres, en aquest cas els ciutadans dels Estats Units i les seves colònies, que venen a ser el mateix. I el que és més escandalós, ells van passar a ser més rics i nosaltres més pobres. El govern d’Obama va avalar l’estafa per evitar, deien, mals majors. Tot va continuar igual o pitjor. Ara eren impunes; constituïen un baluard de l’Estat.
Els professionals dels mitjans es queixen. Estem en decadència. Jo diria que aquella decadència ve de lluny i, per tant, qualsevol canvi de cicle fins i tot intentar-ho, necessita esborrar la postveritat sobre la qual se sostenen des de fa molt de temps. N’hi hauria prou amb una anècdota que va molt més enllà de la simple informació escalemera que he llegit l’altre dia, i que em recorda la vella premsa del Movimiento Nacional en els seus anys gloriosos: un camió ha estat aturat per excés de pes. Ni al genial Eugenio se li hauria ocorregut un acudit tan cruel en un món que s’enfonsa, on la gent que no apareix mai als diaris és a un pas del col·lapse. Un camió amb excés de pes, tot un esdeveniment mediàtic! D’estar carregat de cocaïna tot just seria una ressenya i el conductor estaria emparat en l’anonimat de la “presumpció d’innocència” i amb farlopa fins a les orelles.
Què es pot esperar d’una societat on els nens que apareixen a la televisió, fins i tot nounats, es pixelen, se’ls cobreix de quadrets perquè no se’ls reconegui! Qui? Els avis? Cal treure’ls de la informació, quan d’altres com ells fan publicitat i els seus pares no passen pels tribunals sinó que es folren. Prostitució infantil publicitària.
El nostre cicle ambiciós, potser temerari, ha acabat. N’hi ha prou amb dir-los que a Romania, un país per a nosaltres distant i una mica desdenyat, s’han aixecat en massa, han ocupat carrers i edificis governamentals. Farts tots de la corrupció del Partit Socialista en el poder –equivalent al vell Partit Comunista de Ceausescu–, però ara dirigit per
En menys de cinc anys Romania ha aconseguit ficar a la presó 3.000 funcionaris corruptes de l’Administració
Liviu Dragnea, 54 anys. No es tracta d’una revolució, perquè aquell cicle, insisteixo, ha acabat, però la jutgessa anticorrupció Laura Codruta, 43 anys, ha aconseguit el 2015 la detenció d’un primer ministre, cinc ministres, 16 diputats, 5 senadors, 97 alcaldes, 32 directors d’empreses públicas... En menys de cinc anys ha aconseguit ficar a la presó, dic bé, a la presó, 3.000 funcionaris de tots els escalafons de l’Administració romanesa. L’hi ha explicat a vostè això algú mentre aturaven un camió que circulava amb sobrepès?
S’imaginen vostès tres mil funcionaris espanyols corruptes a les presons de l’Estat, autonomia per autonomia? Caldria adaptar les presons i els innombrables lletrats dedicats “a la presumpció d’innocència” dels delinqüents, concentrats en els seus il·lustres col·legis, cridant: “Això és una tirania que se salta les lleis que nosaltres redactem”.
El nostre cicle ha acabat; per covardia, per incompetència i per complicitat. Fins quan? Mentre tipus com Rodrigo Rato no siguin en una cel·la, aquest no serà un país decent.