El bon retir
Gino Rubert presenta a LAB 36 una pintura de nou metres d’ample
La galeria Valid Foto recupera l’artista francès Gilbert Garcin, un singular autor de ficcions fotogràfiques que és un cas extraordinari, ja que va començar la seva trajectòria artística, caracteritzada per un particular sentit de l’humor, després de jubilar-se.
És una bona notícia que la galeria Valid Foto hagi recuperat Gilbert Garcin (La Ciotat, França, 1929), un singular autor de ficcions fotogràfiques que abans va ser defensat per les galeries Kowasa i Hartmann. El cas de Garcin és extraordinari, perquè la seva trajectòria artística va començar després de jubilar-se. La llum seria el factor comú de les dues etapes professionals de Garcin, encara que en sentits molt diferents: primer com a venedor de llums i després com a fotògraf alhora molt tardà i “emergent”. El sentit de l’humor és inevitable quan es parla de l’obra i la vida de Garcin.
La selecció que exposa Valid Foto amb el títol Mr. G inclou fotografies ja conegudes i d’altres de recents que enriqueixen el seu extens relat. El senyor G és un personatge encarnat pel fotògraf mateix que sovint se situa en escenaris metafísics, de vegades acompanyat per una senyora, que és la seva dona. Aquesta tria és merament pràctica: Garcin mateix i senyora són els models més disponibles i assequibles per al fotògraf. En algun moment el seu personatge pot evocar les obres de Magritte, Tati i Beckett. En termes teatrals i cinematogràfics, les seves fotografies es podrien definir com a comèdies a partir de temes dramàtics i fins i tot tràgics. Són ficcions fotogràfiques de caràcter metarealista, irrisori i existencialista, gairebé sempre al·legories sobre diversos aspectes de la condició humana. A La dinàmica de la parella, per exemple, veiem el matrimoni Garcin patinant sobre un gel fosc, nocturn, i llançats per la força centrífuga en sentits oposats, després d’haver dibuixat junts, en el gel, molts cercles, viciosos o virtuosos. Valid Foto BCN. Buenaventura Muñoz, 6. Fins al 25 de febrer.
Gino Rubert. L’obra més gran protagonitza la mostra més breu de Gino Rubert, acabada d’inaugurar i visible només fins dimarts vinent al LAB 36, vora la galeria Senda. Open House és un díptic realitzat per encàrrec d’un col·leccionista amic del pintor. Fa prop de nou metres d’ample per més de dos d’alt. El valent o temerari col·leccionista va donar total llibertat a l’artista, malgrat que el coneix bé, i el resultat és una pintura esplèndida i divertida, molt rica en detalls significatius i en indicis de possibles històries. I poblada per molts personatges: algunes zones, a prop de la piscina, semblen un estrany harem modern on les noies exhibeixen tatuatges apassionats i fogosos. El col·leccionista apareix a la cuina, com a amfitrió, preparant una espècie de caldereta entre els nutrients del qual destaca una sireneta que saluda, pel que sembla contenta. També alguns familiars del col·leccionista hi surten representats, amb distorsions notables. Per exemple, la seva dona i el seu fill apareixen com petits titelles andalusos, i el seu pare és una mena de nen vell proveït de tres ulls (el tercer ull de la saviesa!). Per la seva banda, Gino Rubert s’autoretrata com un nen desemparat que s’agafa a unes faldilles. LAB 36. Trafalgar, 36. Fins al 21 de febrer.
Juan Correa. Al segle XXI molt pocs pintors abstractes han estat capaços d’aconseguir contribucions significatives que es puguin considerar renovadores de la seva disciplina. Un d’ells és Juan Correa (Zamora, 1959). La seva obra és paradoxal, perquè el seu procés de realització és experimental i se serveix de l’atzar induït com a agent configurador i desfigurador, creador i destructor, i tot i això fa servir tècniques antigues com el fresc i provoca erosions i esquerdes que remeten al passat i a les ruïnes i vestigis arqueològics. D’aquesta manera, en les seves pintures conviuen els valors principals de l’expressionisme abstracte, especialment el de Mark Tobey, i aquella espècie d’evocació de paradisos parcialment esborrats o en ruïnes que es poden veure en certs frescos romans, en museus i en llocs arqueològics de Nàpols, Pompeia o Roma. Marlborough Barcelona. Enric Granados, 68. Fins al 4 de març.
Hardware. Aquesta mostra col·lectiva inclou algunes obres excel·lents. Destaquen les dues grans estàtues en fusta de Gerard Mas, en forma de sarcòfag alçat, que es van veure fa poc temps a la Fundació Vila Casas (Can Framis). També és notable el retrat radiogràfic realitzat per Nick Veasey, una fotografia que representa un ésser humà reduït a esquelet establert, sedentari, llegint un diari. Predomina l’art pop i el metarealista (Samuel Salcedo), però també hi ha bons exemples d’op art, com l’escultura geomètrica i cromàtica d’Alois Kronschlaeger. 3 Punts Galeria. Enric Granados, 21. Fins al 25 de febrer.
Avantguardes. 28 pintures i dibuixos ben seleccionats componen aquesta mostra centrada en les avantguardes històriques i l’escola de París. Hi ha obres notables d’Óscar Domínguez, Francisco Bores, Hernando Viñes, Jean Metzinger i Le Corbusier, entre d’altres. Sala Dalmau. Consell de Cent, 349. Fins al 28 de febrer.