Una veritat incòmoda
Macron crea polèmica qualificant la colonització de “crim”
Emmanuel Macron, candidat estrella a la presidència de la República Francesa i exministre d’Economia de François Hollande, diu a Algèria que “la colonització va ser un crim contra la humanitat, una veritable barbàrie.”
Una república imperial és, per definició, esquizofrènica: democràtica cap endins, dictatorial i guerrera cap enfora. Com conciliar-ho? El racisme en democràcia, els debats sobre la “identitat” i la xenofòbia desencadenada ja són una resposta a aquella pregunta. Els polítics francesos, i no només ells, sempre han tingut problemes amb aquella esquizofrènia, i particularment amb Algèria, la memòria de la qual implica i enfronta biogràficament uns cinc milions de francesos. Aquesta setmana el jove candidat estrella a la presidència de la República, Emmanuel Macron, l’exministre d’Economia ha traspassat una línia sagrada.
En una visita a Algèria dissenyada per guanyar vots de la França magribina, el candidat va dir dimarts que “la colonització va ser un crim contra la humanitat, una veritable barbàrie”: “Forma part d’aquell passat que hem de mirar de cara, presentant les nostres excuses”.
La primera part de la declaració no és inèdita. Molts polítics francesos que ahir clamaven contra Macron l’han subscrita. François Fillon, el debilitat (pels llocs de treball ficticis de la seva dona i fills) candidat de la dreta, va reaccionar en un míting dient que “aquest penediment permanent és indigne d’un candidat a la presidència”, però ell mateix havia dit, el 28 d’octubre, que “la colonització és un crim”. Aquesta mateixa setmana a l’illa de la Reunió va parlar de “crim contra la humanitat”. Una altra cosa és demanar perdó per tal crim. A això no s’hi apunta ningú.
Reconèixer que aquell país que sortia de l’ocupació nazi va cometre a Algèria, i a Indoxina, crims comparables o pitjors que els que van patir francesos a mans dels nazis, com la matança de Setif (1945) o el bombardeig indiscriminat d’Haiphong (1946), tots dos amb milers de morts, és massa. Encara el febrer del 2005 es va redactar una llei que lloa el “paper positiu” de la colonització francesa. Dos anys després, Nicolas Sarkozy batia un rècord de desvergonyiment al retreure en un memorable discurs pronunciat a Dakar (Senegal) que “l’home africà no hagi entrat prou en la història”. “Deixem de parlar de la nostra responsabilitat postcolonial”, va dir. El seu antecessor, Jacques Chirac, va reconèixer la responsabilitat en la deportació dels jueus de França... el 1995. Hollande va tenir algun gest, però presentar excuses, mai. El mateix Macron es va adonar de la línia que havia traspassat i va matisar la seva declaració entre rugits de dreta i extrema dreta: “Es tracta només de reconèixer una responsabilitat d’Estat”, “la colonització també va portar modernitat”, va dir.