L’escuma dels dies
La sentència del cas Nóos; i la irrupció de l’ex-primer ministre britànic Tony Blair en el dilema del Brexit.
VUIT mesos després que el judici del cas Nóos va quedar vist per a sentència, l’Audiència Provincial de Palma va donar ahir a conèixer el seu veredicte. Aquest cas ha suscitat una enorme atenció popular, atesa la rellevant posició social d’alguns dels disset processats. Ens referim, en particular, a la infanta Cristina, filla del rei emèrit i germana de l’actual monarca Felip VI; al seu marit, Iñaki Urdangarin; a l’exsoci d’aquest, Diego Torres, o a l’expresident balear Jaume Matas.
La sentència ja la coneix tothom. Urdangarin va ser condemnat a 6 anys i 3 mesos de presó –el fiscal n’hi demanava 19 i mig– i a pagar una multa de 512.000 euros per prevaricació, malversació, frau, tràfic d’influències i dos delictes fiscals. La infanta Cristina, en canvi, va ser absolta. Diego Torres, antic soci d’Urdangarin, va rebre la pena més alta (8 anys i 6 mesos de presó), i Jaume Matas va sumar 3 anys i vuit mesos de presó als derivats de condemnes prèvies relacionades amb el cas Palma Arena.
Davant qualsevol sentència judicial, i amb més motiu davant d’una d’aquest relleu, s’imposen la prudència i el respecte. La Casa Reial així ho va entendre, naturalment, i va expressar poc després que es donés a conèixer la decisió el seu “respecte absolut a la independència del poder judicial”. Alguns pot ser que ho considerin un comentari previsible. Però no per això és menys rellevant, ja que procedeix de la més alta instància de l’Estat i fa referència a un cas que l’afecta de manera molt directa, sense precedents en l’àmbit de les cases reials europees. L’Estat de dret surt reforçat d’aquest penós cas, ja que tots els processats, inclosa la mateixa infanta Cristina, han estat sotmesos al mateix procediment de la justícia i, en darrera instància, a la seva decisió.
Aquesta és la principal valoració que mereix la resolució judicial del cas Nóos. A més, esclar, de la relacionada amb els excessos característics de cert període històric que ara passen factura a Urdangarin o a Torres, i que òbviament no pot ser sinó una valoració reprovatòria. Però hi ha altres consideracions que segurament és pertinent abordar.
La primera és que les dues penes principals recauen en Torres i Urdangarin, que, segons tots els indicis, van ser els principals responsables d’una trama que, aprofitant la seva avantatjosa situació social, va aconseguir tractes molt beneficiosos amb institucions públiques. I que aquestes penes, atès que superen els sis anys, podrien propiciar el seu ingrés a la presó aviat. La segona és que la infanta Cristina, per a qui l’acusació particular de Manos Limpias demanava una pena de vuit anys per dos presumptes delictes fiscals, ha estat absolta. És cert que se li ha fixat el pagament de 265.000 euros per responsabilitat civil, però prèviament n’havia dipositat 587.000, exigits pel fiscal, dels quals li serà tornada la diferència entre les dues xifres. Una menció especial mereix el fet que el tribunal hagi apreciat en l’acusació de Manos Limpias “temeritat i mala fe”. I que, per tant, l’hagi condemnat a pagar les costes judicials causades a la infanta.
El cas Nóos, com dèiem, és un paradigma d’una època i d’unes conductes censurables. La seva instrucció i el seu desenvolupament han estat llargs, i en el seu transcurs ha patit erosió el prestigi d’altes institucions. És d’esperar que la sentència feta pública ahir serveixi almenys per alliçonar els uns i els altres i, sobretot, per evitar en el futur altres episodis d’aquesta mena.