Tot menys un accident
El desembre del 2015, un home jutjat per un delicte de violació en un tribunal del centre de Londres (el Southwark Crown Court) va tenir el desvergonyiment d’argumentar en defensa seva que tot va ser un lamentable accident. Per accident va caure sobre la noia després de perdre l’equilibri, per accident el seu penis sortia en aquell moment per fora dels seus calçotets (se suposa que també accidentalment erecte) i per accident la va penetrar...
Podria ser un gag masclista i groller de Benny Hill. Però va funcionar. Si l’acusat hagués estat un pakistanès anomenat Imran, resident a Bricklane, amb tota seguretat avui s’estaria podrint en una presó britànica.
Però es deia Ehsan Abdulaziz, era un milionari promotor immobiliari saudita i el tribunal –després de gairebé mitja hora de deliberació– el va absoldre. El 2 de febrer passat, un jove negre de 22 anys d’Aulnay-sous-Bois (a la perifèria nord-est de París), Théo L., va acabar a l’hospital amb un profund esquinç intern després que, en el transcurs d’una violenta detenció amb la intervenció de quatre policies, un d’ells li va introduir la seva porra a l’anus. L’agent ha estat imputat pel jutge per violació, i els seus tres companys per violències voluntàries.
Tots han estat suspesos temporalment en les seves funcions. La justícia ha actuat amb diligència. I el poder executiu, també. El president François Hollande, sense carregar per això les tintes contra la policia, immediatament va anar a visitar la víctima a l’hospital, en un gest inèdit que per un moment va fer confiar la gent de la banlieue que el fet no quedaria impune. Tot i això, de bon començament, la Inspecció General de la Policia Nacional (IGPN) –el que seria la divisió d’afers interns– va enviar al jutge un informe en el qual abonava la tesi de l’accident. Per accident al Théo se li van abaixar sols els pantalons –una cosa possible enmig d’un xoc– i, per accident també, la porra telescòpica del poli- cia es va introduir al seu recte... La qual cosa ja sembla més incerta. L’IGPN afirma, com va fer Ehsan Abdulaziz davant el tribunal de Londres, que el gest del funcionari de policia “no va ser intencionat”. Una cosa que contradiu la declaració de la víctima. I que ha fet desencadenar la ira als barris dels suburbis de París, on es tem que una vegada més l’assumpte quedi oficialment enterrat.
“La mentida repetida mil vegades no es convertirà en una veritat”, va escriure indignada en el seu compte de Facebook Dolores Bakèla, una amiga francesa d’origen congolès a qui li agrada més escriure sobre música –particularment hip-hop– que haver de baixar al carrer a defensar elque és obvi. “Sota el pretext que el policia no tenia la intenció deliberada d’introduir la porra, no és una violació? No arribo a comprendre el matís...”, es revolta. La indignació no ha fet més que créixer a mesura que han anat apareixent altres denúncies sobre brutalitat policial.
I en algunes ciutats de l’extraradi s’han viscut durant una setmana nits d’aldarulls i enfrontaments amb la policia, fets que han atiat el fantasma de la revolta de les banlieues de la tardor del 2005. Aleshores va ser també l’actuació de la policia, ni que fos per omissió, la que va desencadenar la ràbia, després que dos nois que no havien fet res van morir electrocutats en una subestació elèctrica quan provaven d’amagar-se dels agents que els perseguien. Els policies implicats van ser absolts deu anys després.
Les aigües semblen haver-se calmat una mica els últims dies, a falta del que pugui passar aquest cap de setmana (els week-end són sempre proclius a la crema de cotxes a les barriades desestructurades), però el problema subjacent està fortament arrelat. Els barris de la banlieue s’han convertit en l’escenari d’una guerra sorda entre els joves –molts d’ells sense feina ni horitzó, i força d’ells vivint de la petita delinqüència– i la policia, que a falta de poder controlar efectivament el que succeeix als seus carrers, efectua incursions regulars per subratllar, de vegades de males maneres, la seva autoritat.
Els repetits controls d’identitat –preferentment sobre negres i àrabs– s’han convertit en font permanent d’humiliació, i fàcilment poden degenerar en violència, com amb el Théo. Seria molt fàcil, però, carregar totes les culpes sobre la policia i esquivar el fet que les bandes de facinerosos –ara també en el seu vessant islamista– imposen la seva llei a les cités davant la impotència dels agents, la majoria joves i inexperts, enviats a batre’s en territori comanxe.
El gran problema de França, la gran malaltia social que la corca, és a les banlieues, amb barris que han esdevingut veritables guetos –un concepte utilitzat pel mateix ex-primer ministre Manuel Valls– on es concentra la població d’origen immigrant i els problemes de fracàs escolar, atur, delinqüència, discriminació ètnica, precarietat i exclusió. La nova política urbana aprovada el 2015 comptabilitza 1.436 barris amb dificultats, en els quals viuen 5,3 milions de persones (el 8,4% de la població), amb una elevada proporció d’estrangers (18,6%) i un atur que gairebé triplica la mitjana nacional (27%).
És tot menys un problema menor, per més que només surti a la superfície quan esclaten disturbis o sorgeixen llops solitaris disposats a donar curs al seu nihilisme assassí utilitzant el nom d’Al·là.
Durant dècades, els governs successius, de dreta i d’esquerra, han invertit milers de milions per millorar la realitat urbanística d’aquests barris. Però la substància del problema continua sense resoldre’s. “Tots som fills de la República”, clamen els nous francesos en les manifestacions. No és una constatació, és un crit. Perquè la República proclama una igualtat que en realitat els furta.
La ‘banlieue’ s’ha convertit en l’escenari d’una guerra sorda entre els joves i la policia