El delicte de la solidaritat
A la vall del Roia, a tocar de la frontera italiana, onze veïns han estat jutjats per ajudar migrants
Pujant des de Ventimiglia per l’estreta vall del Roia s’entra a França sense gairebé percebre-ho. Des que França va restablir la seva frontera el juny del 2015, per aquí pugen molts refugiats africans que s’escapen del camp de la Creu Roja a Ventimiglia.
El paisatge és gran i alpí, en algunes cimeres hi ha neu, però al costat del riu la vegetació és mediterrània, oliveres i bardissa en pendent, una agricultura sobre una terra exigua damunt bancals de pedra.
Abans d’arribar a la pintoresca localitat de Breil-sur-Roya, un caminet de cabres puja fins a la petita finca de Cédric Herrou, el més conegut dels onze veïns de la regió jutjats per ajudar, atendre i allotjar refugiats i immigrants. A l’Europa sense nord, la solidaritat laica cap a un altre ésser humà, la caritat cristiana cap al Jesucrist que és cada refugiat, ja és delicte.
Nascut fa 37 anys en un raval de Niça ple d’africans, el Cédric es va establir aquí fa uns anys com a neocamperol. Té 300 gallines i un centenar d’oliveres. Va arreglar com a habitatge la diminuta cabana utilitzada durant la collita de l’oliva i viu entre gats, oques, un gos i les gallines. Una vegada a la setmana baixa Niça a vendre els ous al mercat. Una vida justa amb pocs ingressos i poques despeses, explica. Un dia, tornant del mercat de Niça, va recollir a la seva camioneta dos joves negres i els va portar fins a l’estació de tren del seu poble. Molta gent de la regió, que vota en gairebé un 40% al Front Nacional, ho fa.
“Per a què serveix posar una sonda a Mart si no som capaços d’ajudar aquestes persones?”, explica entre els escatainejos de les gallines. Sis joves d’Eritrea estan asseguts entorn de la taula, sota les oliveres. “N’hem arribat a tenir seixanta”, explica el Cédric, que els allotja en tendes i dues autocaravanes. Tots sis són menors, com Biniam Haile, 16 anys. En un anglès tímid i precari li trec la seva odissea amb tirabuixó: va travessar la frontera amb Etiòpia per fugir del servei militar. “Les ordres són disparar a les cames”, explica. Va tenir sort, no el van tocar. Després va travessar el Sudan: eren 15 en un camió per 800 dòlars. Set mesos de presó a Líbia. La seva família torna a enviar diners i fa la travessia de la Mediterrània en un vaixell atapeït. “Molt dur”, diu. “El pitjor”. Altre cop sort: no s’ofega i arriba a Sicília. A París té un conegut. Mentre parlem sota les oliveres arriba la Catherine, veïna de la vall contigua de Bevera, amb uns altres dos joves que ha recollit, de Guinea i Gàmbia. El guineà es diu Amadu Kourouma, té 16 anys. Se’n va anar amb 13.
Tres anys de viatge, empresonat a Mali i Líbia. La seva mare li va enviar tot el que va poder, humils rescats de 300 dinars libis. Va treballar com un esclau, “feia de tot”. Al final va poder creuar el mar. També va tenir sort: un vaixell irlandès els va recollir i els va portar a Trapani, a Sicília. No vol dinar, però demana un llit i es retira a descansar.
“No són immigrants, són refugiats, el 97% dels que han passat per aquí fugen de la guerra, han travessat el desert, Líbia, han conegut l’esclavisme i són menors, cal ser molt bèstia per no ajudar-los”, diu el Cédric. Ha estat detingut tres vegades per això i jutjat dos cops. La primera vegada se li va aplicar el principi d’“immunitat humanitària”. La segona, el passat dia 10, li van caure 3.000 euros de multa, sense execució, per travessar la frontera. “Ni les amenaces d’un prefecte, ni els insults d’un parell de polítics no ens aturaran, continuarem, perquè és necessari,” va dir a la porta del Palau de Justícia de Niça, davant 300 persones que van acudir en el seu suport.
“Aquesta gent té un problema, alguns han mort atropellats a l’autopista, són famílies que pateixen”, explica. El Cédric no és creient, però no fa més que aplicar una cosa a la qual el papa Francesc es refereix quan parla de la “globalització de la indiferència”: “Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor, que cada parròquia aculli a una família.” El Cédric i la gent de la vall del Roia practiquen això en nom de la solidaritat. La policia el vigila per això. A la vall hi ha tradició d’ajuda a refugiats. “Els nostres avis ja ho feien”. El delicte d’humanitat.
Detingut tres vegades i jutjat dos cops, Cédric Herrou continuarà acollint refugiats