La innocència interrompuda
Els que creuen que la infanta Cristina ha estat tractada amb benevolència pel seu cognom Borbó obliden que els primers a qüestionar que les activitats del seu marit, Iñaki Urdangarin, entraven en contradicció amb la pertinença de tots dos a la família reial van ser precisament els Borbó. Des de la declaració de comportament “poc exemplar”, qualificatiu amb què el mes de desembre del 2011 es va justificar la sortida d’Urdangarin i amb ell, de la infanta Cristina, de l’agenda reial, a la de “respecte absolut a la independència del poder judicial”, amb la qual ahir es va rebre la sentència del cas Nóos, la posició de la Zarzuela ha estat inequívoca.
Ahir, l’Audiència de Palma va absoldre la germana del Rei dels delictes que se li havien imputat, encara que li va adjudicar la responsabilitat civil, a títol lucratiu, per haver-se beneficiat dels diners que el seu marit va obtenir de manera il·lícita. La sentència familiar, però, ha estat molt més dura. Les primeres mesures d’allunyament i recriminació, exercides pel rei Joan Carles, van anar seguides de la decisió del rei Felip de desposseir la seva germana del títol de duquessa de Palma, un cop que la infanta va voler pal·liar amb la difusió d’una missiva, dirigida al seu germà, en la qual renunciava a aquells honors. Si amb el seu pare al tron la infanta es va negar en repetides ocasions a acceptar la disjuntiva de deslligar-se del seu marit o renunciar a la seva posició institucional, després de la proclamació del seu germà no li va quedar més remei que patir el deshonor de la pèrdua del ducat.
Tot això, sense tenir en compte que pel camí fins a aconseguir l’absolució, la infanta Cristina ha hagut de canviar de ciutat de residència en tres ocasions, s’ha quedat sense casa i difícilment podrà tornar a residir a Espanya. De tot el susdit no es podria deduir que la infanta hagi estat tractada amb privilegis per ser qui és, sinó més aviat sembla que la seva absolució ha arribat precedida de la pena d’ostracisme i exili. Cristina de Borbó es queda doncs amb la satisfacció
La infanta Cristina està satisfeta per la seva absolució, però continua convençuda de la innocència d’Iñaki Després de conèixer la sentència, la Casa Reial reitera el seu respecte a la independència del poder judicial
d’haver estat absolta, però amb la pena de sentir-se abandonada, almenys públicament, per la seva pròpia família. Durant mesos, la infanta Cristina ha considerat que aquella presa d’actitud, primer del seu pare i després del seu germà, tots dos en la seva condició de Rei i de cap de la Casa Reial, l’havia sentenciat per endavant. Ni tan sols ha viscut amb alleujament el fet que la seva mare, la reina Sofia, i també la seva germana, la infanta Elena, li mostressin amb la seva proximitat un suport que ella sempre va sentir més emocional que pràctic. Si l’única veritat és la que es deriva de la decisió judicial, durant tots aquests anys la infanta Cristina tenia raó quan proclamava la seva innocència en totes les converses, no sempre plàcides, que va tenir amb el seu pare. El problema és que, seguint el mateix raonament, la justícia ha dictat que el seu marit és culpable, una possibilitat que ella va negar sistemàticament i continua negant. La infanta sempre va ser impermeable als precs que se li feien perquè acceptés que havia de ser ella qui deslligués la família reial (a la qual pertanyia de ple dret en el temps en què es van produir els fets jutjats) de les decisions que havien portat el seu marit als tribunals.
Ahir ningú no va veure la infanta Cristina a Ginebra; només el seu advocat, Miquel Roca, va donar notícies d’ella quan es va referir a la reacció de la germana del Rei davant la sentència: “Està satisfeta pel reconeixement de la seva innocència”, però “continua convençuda de la innocència del seu marit”. A la mateixa hora en què es va fer pública la sentència del cas Nóos, el Rei, amb la reina Letícia, inaugurava una exposició al Museu Thyssen. La Corona seguia el seu propi camí.