Molt més que un procés penal
Les dues fotografies d’aquesta pàgina reflecteixen molt bé el vessant judicial del cas Nóos. Vessant judicial? Que potser ha estat una altra cosa? Sí, el cas Nóos ha estat molt més que un procés penal. Pocs temes deuen haver tingut tant de debat públic paral·lel. No es va discutir només si la infanta Cristina havia d’anar a declarar com a imputada, sinó si havia de baixar per la rampa que desemboca als jutjats, com tothom, o podia arribar amb cotxe, com fan els jutges i fiscals. Tret de l’instructor, José Castro, que circula per Palma amb moto.
En la primera imatge, el fiscal Horrach es dirigeix a una allau de periodistes. Horrach ha viscut en aquest clima durant tota la instrucció del cas. I va arribar a estar metafòricament a prop del banc dels acusats. Se l’acusava de protegir la infanta, perquè no la considerava autora de cap delicte i en demanava l’absolució. Però les seves tesis han prosperat. Ben mirat, al fiscal Pedro Horrach també el van
absoldre, ahir. En l’altra fotografia apareix la magistrada Samantha Romero, presidenta del tribunal i ponent de la sentència. A diferència del fiscal, les jutgesses d’aquest cas sí que han pogut actuar amb tranquil·litat. Vuit mesos de deliberacions per a una sentència de 741 pàgines. El tribunal ha tingut temps de sobres per reflexionar a fons la seva resolució. I la decisió que ha dictat –amb aspectes discutibles, com totes– sí que té a primera vista la condició d’una solució equilibrada. Però no pas dura. I no només perquè s’absolgui la infanta mentre el seu marit resulta condemnat a 6 anys i 3 mesos de presó, sinó per una valoració de conjunt sobre el destí que han tingut els ocupants del banc dels acusats. Els imputats de València i Madrid han tingut més sort que els de les Balears, quan és sabut que Urdangarin i Diego Torres es van moure amb els mateixos procediments per les tres comunitats.
La infanta i Urdangarin, en tot cas, són l’eix i la unitat de mesura del procés sencer. Es pot pensar que amb ella hi ha hagut generositat. És així fins a cert punt. Però no perquè el tribunal hagi combregat amb rodes de molí. L’absolució de la infanta no és un triomf de l’amor i la fe cega en el seu marit. Les magistrades no s’han empassat aquesta part del serial.
L’èxit de Miquel Roca i Pau Molins és haver portat a l’ànim del tribunal, com a lletrats de la defensa, la convicció que –com diu la sentència– la germana del Rei “desconeixia” l’existència d’“il·lícits penals” en la conducta del seu marit. En definitiva, l’acusació exercida per Manos Limpias no va aconseguir destruir la presumpció d’innocència de la infanta. “No ha resultat acreditada” –diu la resolució– la participació de Cristina “en l’ocultació del fet imposable relatiu a l’IRPF pel qual venia obligat el seu espòs, corresponent als exercicis 2007 i 2008”. No hi va haver, per tant, una actuació de la infanta com a “paraigua fiscal” dels tripijocs del seu espòs, com es va dir al judici. Però la decisió també al·ludeix al fet que en el repartiment de funcions d’Urdangarin amb el seu soci –que ha rebut la condemna més important– es va acordar que l’exduc actués “proporcionant els contactes necessaris que, al més alt nivell institucional, el seu privilegiat posicionament li procurava”.
Iñaki Urdangarin, doncs, pot estar prou content amb els sis anys que li han caigut. El fiscal Horrach sempre ha sabut que demanant-li 19 anys de presó estava apuntant molt amunt i que no aconseguiria mai una condemna tan alta. Però ja tindrà sort, el lletrat Mario Pascual Vives, defensor de l’exduc, si ara aconsegueix salvar-lo d’ingressar immediatament a la presó. Als tribunals no els fa cap gràcia contemporitzar amb els condemnats per delictes de corrupció. Horrach i el Govern espanyol ho saben. Novament, en aquest cas hi juga el judici extraprocessal. El país ha assumit l’absolució de la infanta com la decisió que un poder judicial independent ha considerat que havia de prendre en justícia. Però, encara que tècnicament sigui defensable, li costaria molt més d’assumir una excessiva benevolència amb un condemnat per delictes de prevaricació, falsedat, frau i malversació.
L’epíleg del procés podria referir-se a Manos Limpias. És de suposar que no recorrerà la sentència. Des que es va revelar el seu intent de xantatge als advocats de la infanta, va perdre gran part de la legitimitat moral. La infanta haurà de pagar 265.000 euros per haver-se lucrat amb els guanys il·lícits del seu marit, però li queda la satisfacció que Manos Limpias no només no ha aconseguit la seva condemna, sinó que ha estat obligada a pagar les costes del procés. A hores d’ara, aquest sindicat ja deu ser insolvent. I a la infanta li tornaran diners, perquè havia consignat una fiança civil de més de mig milió d’euros. No és estrany que, com deia ahir un exultant Miquel Roca, amb la sentència a la infanta li hagi quedat un regust agredolç.
Les jutgesses de Palma també ‘van absoldre’ ahir el fiscal Horrach, que havia estat acusat de protegir la infanta Els lletrats Roca i Molins fan el ple amb la condemna a Manos Limpias perquè pagui les costes del procés