“Borbón y cuenta nueva”
La frase que titula aquesta crònica no és de qui signa. És de la periodista María Casado després d’assabentar-se de la sentència del cas Nóos. Aquest cronista se l’apropia amb citació d’autoria de l’estimada companya. Borbó, perquè la processada que porta aquest cognom ha sortit tan ben parada en la sentència que el seu advocat Miquel Roca literalment levitava. “Y cuenta nueva” perquè s’ha passat un tràngol rellevant, no sé si històric, i recomença el relat que va escriure el seu germà Felip en l’acte de proclamació com a rei: “La Corona ha d’observar una conducta íntegra, honesta i transparent; només així es farà creditora de l’autoritat moral necessària per a l’exercici de les seves funcions”. Fins ahir, i durant gairebé onze anys, la Corona va patir l’erosió d’un gravíssim episodi de corrupció. Ahir, durant tot el dia, va sentir una de les frases més repetides: “L’Estat funciona”. Encara que Gabriel Rufián veu en la sentència una raó més per a la República Catalana, el diputat de Podem Juan Pedro Yllanes, jutge de professió, va acceptar que l’Estat, efectivament, funciona.
Per als reis pares, Joan Carles i Sofia, devia ser molt dolorós veure la seva filla asseguda al la banc dels acusats. Devia ser humiliant veure com era condemnada en els judicis paral·lels que van fer els polítics antisistema i es van llegir en els mitjans de comunicació, pràcticament sense excepcions. I tots dos, i el seu fill Felip, devien sentir el vertigen de la terra movent-se sota els peus del tron. No és una expressió literària. És el que deixaven veure les enquestes sobre popularitat de la monarquia. És el que va fer que es retiressin honors i presències a la parella encausada. Era el que es percebia en les cròniques que denunciaven que la corrupció havia arribat a “les més altes instàncies”.
Per tant, un cop ha parlat la justícia –de manera molt benèvola, és cert–, la qüestió és si aquest procés ha enfortit el sistema. La resta són discussions jurídiques en les quals aquest cronista no està capacitat per entrar. I la resposta és que sí. A la infanta no se li va aplicar la doctrina Botín, precisament per no donar peu a la idea d’una justícia per als poderosos i una altra per als plebeus. Hi va haver un jutge, José Castro, que potser traspuava republicanisme, però va dur a terme la instrucció amb llibertat, fins i tot davant els durs raonaments del fiscal Horrach. Del poder polític no se’n coneix cap intromissió que mereixi ser denunciada. I les jutgesses del tribunal només es van imposar un compromís a si mateixes: dictar sentència per unanimitat. I ho van aconseguir.
Anotades aquestes circumstàncies, el cas Urdangarin ha estat i continua sent vergonyós. Ha marcat el nivell institucional al qual no pot tornar a arribar mai un delicte, qualsevol delicte. Ha provocat una sentència cridada a no satisfer els qui no renunciaran mai a pensar que la infanta és absolta pel fet de ser qui és i l’havien condemnada per endavant. Però ha fet bo el tòpic d’aquests anys: que tothom pot ser jutjat, i de fet és jutjat, sense distinció de rangs ni llinatges. Això, i no cap altra cosa, és el que en diem Estat de dret.