Podem: retorn al futur

L’ assemblea ciutadana de Podem ha donat un nou impuls a l’actualment segona força política de l’Estat espanyol en termes de vots i escons, segons l’últim baròmetre del CIS i elaboració de l’analista electoral Jaime Miquel. Desmentint els interessats pronòstics de polítics i mitjans de comunicació sobre la possible escissió de Podem, Vistalegre II s’ha saldat amb una rotunda reafirmació del lideratge de Pablo Iglesias i un suport a l’estratègia proposada en la seva ponència política. Un resultat acceptat per un Errejón constructiu i solidari.

Hi va haver un intens debat entre diferents opcions decidit pel vot de 155.000 militants, xifra rècord a Espanya quant a la participació en la decisió interna d’un partit. Íñigo Errejón declarava al final de la votació que se sentia “satisfet d’aquest magnífic mandat” i reclamava “integració” en una direcció conjunta, en la qual se situés en el lloc en què sigui més útil a criteri del consell ciutadà que es reuneix aquest cap de setmana. El corrent minoritari anticapitalista liderat per Miguel Urbán també participa en aquesta direcció conjunta, mentre Pablo Iglesias reitera la consigna d’“humilitat i unitat”, aclamada pels militants, com a clau per a la nova etapa de Podem.

I és que el debat no era sobre ambicions personals, sense que puguem mai deixar de banda els egos en política, sinó sobre qüestions fonamentals d’estratègia de canvi polític. Podem no és un partit com els altres i no vol ser-ho. Va néixer del 15-M i porta l’ADN del més important moviment social europeu contra la crisi i la política tradicional. Als qui encara dubten de l’impacte polític del 15-M cal recordar-los que aquella indignació ha liquidat irrever-siblement el bipartidisme a Espanya. Partit Popular i PSOE sumaven el 73,4% del vot l’any 2011, el 55,7% el juny del 2016 i el 51,6% el gener del 2017, segons el baròmetre del CIS.

Segons aquesta enquesta, realitzada en plena tempesta mediàtica sobre Podem, Units Podem (UP) obtindria un 21,7% del vot davant el 18,6% del PSOE. L’elaboració de Jaime Miquel sobre la mateixa enquesta situa Units Podem en el 24,2% del vot i 87 escons. S’ha produït el sorpasso d’un PSOE seriosament danyat per la conspiració de Susana Díaz i la seva estratègia de coalició subordinada amb el Partit Popular. Però el veritablement significatiu és el repartiment del vot per edats. Si el futur és dels joves, el futur seria de Podem i les seves confluències.

L’estudi de Jaime Miquel elaborat per a Público assenyala com, segons dades del CIS, Podem té àmplia majoria entre els votants de menys de 45 anys: en la franja de 18-44 anys Podem té 3,1 milions de vots, mentre que Partit Popular i PSOE junts en sumen 3 milions. En un grup tan decisiu com el de 25-34 anys, Podem duplica en vots el Partit Popular i Ciutadans, i triplica el PSOE. I és que el 57% dels votants del Partit Popular i el 55% dels del PSOE són de més de 55 anys.

Es podria pensar, doncs, que el pes de la demografia farà inevitable el canvi polític futur. En realitat, no és exactament així. No només perquè els joves es fan vells, sinó perquè els vells tenim a Espanya la quarta esperança de vida més alta del món, 83 anys. Per això per als qui volen transformar la política del país no hi ha espera possible. Les eleccions previstes per al 2019 i el 2020 són una nova oportunitat.

Però un vot per canvis profunds només pot sorgir de canvis en la societat, en les ments dels ciutadans. I per aconseguir-ho, la feina activa en la societat civil, la participació en les lluites socials, la defensa concreta de valors i projectes de vida que permetin creure que un altre món és possible són palanques essencials de la transformació. Aquest és el contingut real del debat que ha tingut lloc a l’assemblea de Podem.

Tant Pablo Iglesias com Íñigo Errejón pensen que és necessari combinar la política al carrer amb la política a les institucions. I de fet ja ho estan fent als governs locals i autonòmics. Sovint s’oblida que Podem i les seves confluències ja governen als ajuntaments de les principals ciutats espanyoles. La discrepància entre els diferents corrents es refereix sobretot al fet de com arribar a aquells sectors ciutadans que ara com ara no només estan en desacord amb Podem sinó que hi tenen prevenció com a conseqüència d’un autèntic bombardeig mediàtic utilitzant la vella tàctica de la por.

Les tesis errejonistes proposen una moderació de llenguatge i estil, criticant, per exemple, l’escarni de la calç viva a Felipe González i rebaixant el to dels discursos, mentre es busquen acords amb el que quedi dels socialistes. Pablo Iglesias concedeix errors tàctics comesos. Però pensa, tot i això, que el més important és mantenir el foc del canvi social i evitar que es decebin els qui per primera vegada senten que una cosa diferent de la política habitual, corrupta i distant de la gent, pot arrelar al país. Conrear l’esperança de milions com a base sòlida que es vagi ampliant a altres sectors. I considera que aquesta ampliació no resulta d’una moderació de la pràctica d’oposició sinó d’una defensa combativa contra els abusos i iniquitats que es multipliquen en tots les esferes de la vida quotidiana.

Es tracta també, i en això estan d’acord totes les tendències de Podem, d’afirmar a la pràctica la plurina-cionalitat d’Espanya, aconseguint que andalusos o asturians puguin superar els prejudicis del centralisme històric i acceptin la idea de renegociar una identitat compartida.

Que mentrestant governa Mariano Rajoy? Només serà així mentre el Partit Socialista Obrer Espanyol ho permeti. I sota els peus de la baronessa el terra tremola.

Errejón proposa una moderació de llenguatge i estil, mentre que Iglesias creu que el més

important és mantenir el foc del canvi social