Periodistes
Carl Bernstein va complir 73 anys. Així constava als diaris del dimarts que recordaven un dels periodistes de referència del segle XX. Amb el seu col·lega Bob Woodward, Bernstein va investigar el cas Watergate pel qual va caure el president Nixon. Agost del 1974. El mateix dia i els mateixos rotatius assenyalaven que, en la roda de premsa del dia anterior, els informadors elegits per Donald Trump per preguntar al president no van incidir en cap moment sobre l’escàndol Flynn.
Van quedar doblement malament. Hores després, el més breu conseller de Seguretat Nacional de la història dels Estats Units dimitia per haver mentit de manera reiterada. Ho va fer quan va negar haver mantingut converses amb l’ambaixador de Rússia durant la campanya electoral per transmetre-li que, amb Trump al despatx oval, Washington anul·laria les sancions imposades per Obama a Moscou arran de l’espionatge digital.
Per si fos poc, Flynn va continuar mentint després, quan el vicepresident en persona li va preguntar dues vegades sobre aquesta qüestió. Les converses gravades el van desmentir i va haver d’anar-se’n a casa.
A diferència del que va passar fa quatre dècades llargues, no va ser la
Vegem també Trump com un i tri; ell ja és en si mateix missatge, mitjà i missatger
malvada premsa insultada diàriament per Trump qui va forçar el cessament, sinó una probable venjança entre agències d’investigació que l’hi tenien votada al general de l’època en què va dirigir aquells serveis militars. Afavorit per Obama, es va regirar contra ell per haver estat apartat i es va passar a comentarista de Russia Today. Això explica l’especulació de si realment és ell i no Trump l’autèntic amic americà de Putin o fins i tot el cavall de Troia del Kremlin a la Casa Blanca.
Veiem, doncs, les dues cares del periodisme el mateix dia en un mateix mitjà. El septuagenari i agosarat Bernstein del Watergate regirant-se al veure alguns dels seus benestants companys obviar la seva obligació de preguntar el que havien de preguntar i quedar fora de joc a l’imposar-se els fets. Periodistes que potser busquen la seva zona de confort al voltant del nou poder o ja en són còmplices.
D’això hi ha qui en diu crisi del periodisme. No ho és. És una crisi de periodistes, mitjans i empreses, però no de l’ofici. El seu mal ús el perjudica, per descomptat, però no el posa en perill. Al contrari. Si aquests envestides motiven prou el periodisme pot recuperar l’essència dels seus orígens i plantar cara a qualsevol manipulació a través de la investigació rigorosa, la denúncia obligada i l’obligació indestructible. Altrament, fenòmens com els de tants Trump com cavalquen imposaran els seus “fets alternatius”, les seves mirades interessades i la seva negació de la realitat utilitzant, com fan, les xarxes socials convertides en noves vies de propaganda. En aquest sentit, vegem també Donald Trump com un i tri. Ell ja és en si mateix missatge, mitjà i missatger.