L’ala oest de Donald Trump
Demà passat farà un mes que Donald Trump va arribar a la Casa Blanca i mig món encara es pregunta si el sistema de garanties i contrapesos de la Constitució nord-americana el forçarà a governar d’una forma racional o si continuarà funcionant a cops de Twitter i sembrant el caos amb fanfarroneries puerils i amb decisions estrafolàries. ¿Són el Congrés, el Senat, el sistema judicial, la maquinària administrativa de Washington i els mitjans de comunicacions prou forts per imposar una mica d’ordre? ¿O el magnat novaiorquès podrà continuar actuant com un nen malcriat, convençut que pot fer sempre el que li doni la gana?
L’interès per la resposta a aquestes preguntes és proporcional a les barbaritats que cadascú creu que Donald Trump és capaç de cometre. El poder del titular de la Casa Blanca és molt gran: en mans d’un personatge com ell, pot ser devastador. Però no és un poder il·limitat. Els famosos Founding Fathers, els redactors de la Constitució nord-americana –Jefferson, Washington, Adams, Franklin, etcètera–, sabien el que feien. La possibilitat que la presidència caigués en unes mans poc dignes no es va allunyar mai del seu pensament. Eren conscients que –com va escriure H. L. Mencken amb la seva conyeta habitual– podia arribar “el dia gloriós que la gent senzilla d’aquest país aconseguirà per fi el que vol i un tarat ocuparà la Casa Blanca”. Per això van preveure mecanismes per frenar el president en cas que fos necessari.
Fins ara, Trump ha anat superant obstacles sense canviar de manera de fer. Molts pensaven que, un cop guanyés les primàries, es moderaria. No va ser així. Tampoc es va moderar després de guanyar les eleccions, durant el llarg període de transició a la presidència, ni durant les primeres setmanes com a president. Al contrari, bon punt va arribar a la Casa Blanca es va entestar a mostrar al món, de decret presidencial en decret presidencial, la voluntat de complir amb escreix tot el que havia promès.
El resultat és una agra divisió del país, un rebuig de l’establishment de Washington, un reguitzell d’enganxades amb aliats tradicionals per motius gairebé sempre gratuïts, l’erosió de l’ordre internacional i una incertesa considerable a tot el món. Un panorama desolador.
Però, tot i així, cada cop hi ha més gent que pensa que, a poc a poc, Donald Trump s’anirà adaptant a les institucions i s’anirà resignant a no poder fer tot el que li agradaria. Ja ha mostrat que, si fos per ell, el lliure comerç, el respecte a la igualtat de les persones independentment de la religió, sexe, etcètera i la separació entre el poder presidencial i els seus interessos personals serien paper mullat. Ara haurà d’ajupir-se a les imposicions de les lleis i dels tractats internacionals. Li costarà, perquè no és la mena d’home acostumat a acceptar restriccions. Segurament hi haurà moments de regressió, recaigudes i enrabiades. Però, vulgui o no, haurà d’acabar cedint. Els Estats Units no són ni poden ser cap dictadura: són una democràcia pensada per sobreviure personatges com ell.
Cada governant té la seva manera de treballar. Diuen que a Donald Trump li agrada generar tensions entre els col·laboradors, fer que es barallin, que competeixin per imposar línies polítiques diferents, i així poder escollir la que més li agradi en cada moment. Els experts ja detecten una fractura entre la influència extremista del seu chief strategist, Steve Bannon, i l’estil més moderat i possibilista del cap de gabinet, Reince Priebus. En un lloc com la Casa Blanca, la lluita pel poder és inevitable. Esperonada pel president, pot ser sagnant. Res de les tensions benignes de L’ala oest de la Casa Blanca. Avui l’entorn presidencial deu semblar molt més una versió demencial de House of cards.
Governar no és mai fàcil: com va escriure Kenneth Galbraith, sovint consisteix a escollir entre allò que és desastrós i allò que és indesitjable. Trump i els seus col·laboradors ja estan descobrint que no cal que es creïn problemes amb decrets presidencials innecessaris: prou que els en sortiran. Necessitaran aliats. Hauran de suavitzar posicions. Hauran de fer política, i això vol dir renunciar als objectius més ambiciosos i conformar-se amb els possibles.
Ja han hagut de fer marxa enrere amb la Xina i amb el decret presidencial sobre la immigració. No seran els últims cops. Els contactes amb Rússia els perseguiran. Un membre destacat de l’equip ja ha hagut de dimitir. A poc a poc aniran descobrint que el poder presidencial té límits i que hi ha murs contra els quals val més no estavellar-se. No tindran més remei que doblegar-se a les convencions i a les enutjoses servituds de la realitat.
No em faig il·lusions, però. Penso que Donald Trump no es podrà saltar les lleis ni imposar la seva voluntat sempre que li vingui de gust, però em temo que això no li impedirà ser el president més egòlatra i més reaccionari dels últims cinquanta anys.
Cordem-nos els cinturons.
A poc a poc, Trump s’anirà adaptant a les institucions i s’anirà resignant a no poder fer tot el que li agradaria