El dilema d’Artur Mas
Tota vida és molt curta si s’emmarca en la història. Curta i, gairebé sempre, intranscendent i irrellevant. Una persona té poques ocasions al llarg de la seva existència –si és que en té– d’assolir grans encerts o cometre grans errors, i encara menys de prendre decisions que incideixin en la vida dels seus contemporanis i afectin al seu destí. Artur Mas i Gavarró és una excepció a aquesta regla. El 6 de febrer del 2017 va tenir l’oportunitat d’adoptar una d’aquestes decisions susceptibles de convertir-se en indiscutibles encerts o en greus errors, d’aquelles que transcendeixen a la peripècia personal de l’actor per revestir una transcendència general. Aquell dia Artur Mas va comparèixer davant del tribunal que havia de jutjarlo pels presumptes delictes de desobediència i prevaricació comesos en relació amb la consulta del 9-N. Tenia davant seu una doble possibilitat: adoptar una actitud heroica o adoptar una actitud prudent.
Una actitud heroica hauria estat assumir davant el tribunal tant la responsabilitat política d’aquells fets –la seva iniciativa, disseny i impuls inicial– com tota la responsabilitat derivada de la preparació immediata i execució dels mateixos fets després de la prohibició del Tribunal Constitucional, sense eludir les conseqüències de la implícita ruptura de la legalitat espanyola que això implicava i negant, si s’esqueia, la jurisdicció del tribunal jutjador. En canvi, una actitud prudent va ser assumir la responsabilitat política i negar qualsevol tipus de responsabilitat jurídica penal adoptant una doble línia de defensa: Primera. No existeix prova de càrrec suficient d’alguna desobediència dolosa posterior a la providència del Constitucional, ni consta que els acusats l’impulsessin posteriorment. Segona. Encara que es tingués per provat algun acte de desobediència, no seria constitutiu del delicte tipificat per l’article 410 del Codi Penal, que requereix “un mandat exprés, concret i terminant de fer o no fer una específica conducta”, ja que –segons l’informe de la Junta de Fiscals de Catalunya– va faltar en aquest cas una “ordre concreta, precisa i determinada”.
Artur Mas va optar per aquesta actitud prudent, declinant en els voluntaris l’autoria de tots els actes d’execució de la consulta del 9-N posteriors al 4 de novembre. Aquesta decisió és digna de tot el respecte que mereixen els arguments de defensa de qui es troba encausat, però convé ponderar la raó que va impulsar Artur Mas per adoptar-la. La raó de fons per que Mas no adoptés una actitud heroica de ruptura frontal de la legalitat espanyola fou –al meu parer– la seva convicció que, en aquest moment, és absolutament impossible una declaració unilateral d’independència. I això per dos motius. El primer rau en el fet que, malgrat que els independentistes identifiquen sempre una part –ells– amb el tot –Catalunya–, el cert és que, en aquests moments, només freguen la meitat de la població catalana, la qual cosa implica una divisió –no fractura– de la ciutadania en dos part iguals, dissuasiva de tota vel·leïtat secessionista per la via dels fets. El segon motiu rau en l’evident absència d’un suport internacional operatiu,
Mas és una altra víctima del procés que ell mateix ha contribuït a impulsar i que xoca amb la realitat dels fets
malgrat els intents i aproximacions assajats sense èxit. No incloc entre aquests motius el temor a una reacció del Govern d’Espanya, ja que dono per descomptat que el menyspreu que bona part dels independentistes exhibeix per Espanya com a projecte històric i entitat política, el seu desdeny per tot el que és espanyol i la seva infravaloració de tot l’hispànic són tan grans que consideren que Espanya ja és “la morta” de què parlava Joan Maragall, un cos exsangüe incapaç de reacció. Una cosa que caldrà veure: potser “els morts que vos mateu gaudeixen de bona salut”. Si arriba el moment, ja es veurà el que sigui.
En qualsevol cas, Artur Mas i Gavarró va optar per la prudència impulsat per la raó dita i mogut també per la seva conveniència personal: poder presentar-se, si és absolt, a les pròximes eleccions. Estava legitimat per fer-ho i la seva decisió –ja s’ha dit– ha de respectar-se. Però tot té un preu i la seva opció també el té i gran. Mai més no se li presentarà a Artur Mas l’oportunitat d’assumir el lideratge heroic del seu país, convertint-se en un dirigent transversal que encarni, en un moment històric, el sentir col·lectiu que aspira a ser dominant. La seva aposta per la prudència el fa ubicar-se dins de la política normal, en la que serà, a partir d’ara, un altre actor. Distingit, però un més.
Podria concloure’s que Artur Mas és una altra víctima del procés que ell mateix ha contribuït a impulsar i que, arribat al seu desenllaç, xoca amb la realitat dels fets. I és que els fets són tossuts. Les coses són el que són i no el que volguéssim que fossin. I, per això, el procés no pot sobreposar-se a les seves dues limitacions congènites: no ser l’independentisme hegemònic a Catalunya i, potser per això, no comptar amb un suport internacional decisiu. Pot ser en el futur d’una altra manera? Pot ser..., o no.