L’estupidesa
Aviam, aquella història de l’individu aquell que va donar a un indigent unes galetes amb dentifrici per gravar-lo en vídeo i penjar-ho després a internet és una estupidesa. Una posa un segon vídeo, per exemple, on hi surt l’altre beneit a qui investiga la policia per haver ruixat amb gas pebre la pizza d’un repartidor i pensa: si aquest imbècil fos fill meu, primer el portaria que li fessin una bona anàlisi clínica i, aquella mateixa nit, agafaria la Beretta semiautomàtica que guardo a la tauleta i m’engegaria un tret.
Proliferen per aquests mons de les xarxes els imbècils de pa sucat amb oli i els farsants. Per què?
Primera anàlisi: tota la culpa la té el Rubius. Només potser. I la seva desmesurada fama com a producte de consum de masses i que tots voldrien. Ah, que no saben qui és el Rubius? Per si vostès no hi cauen, els diré que aquest xaval de vint-itants anys fa salivar els seus fills amb vídeos casolans a YouTube. Vindria a ser el Faemino y Cansado d’adolescents i postpúbers. Com l’amic de la colla que acaba sent un plom amb tant d’acudit. Però el Rubius no fa coses lletges per les quals el puguin ficar a la presó, a diferència dels mamarratxos amb qui començàvem aquest article.
Això seu té tant de comèdia o d’art com Cinquanta ombres d’en Grey de pel·lícula porno. És a dir, res. S’erigeix en un autèntic justicier de la gramàtica, la subtilesa i el bon gust, i se’n fot de si mateix, la qual cosa li permet encaixar com l’anell al dit a les xarxes socials. Esclar que allà no hi abunda ni la gramàtica ni la subtilesa ni el bon gust.
A més, es manté com un fenomen quatre anys després de presentar-se, amb 23 milions de seguidors. Hi ha qui no concep acabar el dia sense xutar-se en vena les seves bestieses. Els que pertanyem a una generació que encara recorda el primer
No hi ha pla d’estudis ni llei educativa que pugui corregir la tendència a celebrar i compartir l’estupidesa
programa de Saber y ganar no entenem res de res, però això no ens dona dret a menysprear-lo.
El cas és que el Rubius és tot un mestre de comerciar amb l’estupidesa. No sorprèn que li hagin sortit imitadors per tot arreu. Ha sofisticat el concepte d’estupidesa gràcies al seu domini total del llenguatge d’internet (oxímoron), i l’ha sabut explotar metòdicament en benefici seu i en el de les marques que el patrocinen. Tremoleu, oh pares i mares angoixats d’aquest món, que no hi ha llei educativa ni pla d’estudis que pugui corregir aquesta tendència.
Segona anàlisi: la gent no és ximple. No, no. Som una massa de gent llesta. Mirem televisió porqueria a dojo, votem amb els peus, comprem llibres d’autoajuda, ens divertim amb el cinema de caca, cul, pet, pipí... I ara, el que faltava, ens molen els vídeos idiotes. Felicitats. Si sumem la quantitat de persones que no són ximples, el resultat estremeix.
Passa que mai abans no s’havia compartit tant l’estupidesa. Que trist que és pensar que ara l’idiota té més habilitats socials i agrada més que el savi. Que lamentable comprovar com l’idiota es guanya el públic amb una facilitat que esparvera.
El problema no és el Rubius.