D’Eduardo Inda a Luis Enrique
Ales tertúlies, Eduardo Inda interpreta el paper d’abominable i, encara que ho faci en una emissora minoritària, es beneficia de l’amplificació viral d’uns mitjans que, amb la coartada d’escandalitzar-se, multipliquen la difusió del seu missatge. Inda explica que la seva diatriba sobre la violència contra els jutges a Catalunya s’ha tret de context. Però, en realitat, el context ja preveu que tot es tregui de context. És més: un dels estratagemes habituals d’Inda és precisament manipular unes declaracions, un argument o una dada i presentar-ho tot com a prova de càrrec amb un estil fiscalitzador que satura els nivells habituals de temeritat o fatxenderia casernària. El context és l’extracció de context i el sensacionalisme interessat –d’esquerres i de dretes– fins i tot dels que saben que, reproduint la barbaritat més indecent, esgarrapen audiència i participen en la riuada d’instantaneïtat visceral. Quants dels que critiquen la corrosiva i tendenciosa maldat dialèctica d’Inda el voldrien tenir als seus programes! Ara que està de moda repetir que la diferència entre mentida i veritat ha deixat d’importar és un bon moment per especular sobre les raons que ens han portat fins aquí. La mandra, la incompetència, la convicció que és més car treballar per explicar la veritat que per alimentar la indústria de la mentida. I perquè aquesta tendència s’imposi és necessari que els emissors de missatges no es guanyin l’autoritat a través de la credibilitat (que requereix un esforç d’atenció i comprovació) sinó de l’espectacle i la intimidació. I és aquí on tertulians com Inda funcionen, perquè apliquen a l’anàlisi política i esportiva mètodes i estratègies que semblaven reservats a l’entreteniment de depredació i a les converses de whiskeria. Dels tertulians actuals, Inda és dels pocs que podria entrar demà mateix a Gran Hermano VIP, a Supervivientes ,a Desnúdame oa Mujeres y hombres y viceversa i que s’adaptaria de seguida a la idiocràcia elevada a dramatúrgia de consum ràpid de Guadalix o d’Hondures. L’estil d’Inda representa una part de la realitat però la manera com gestiona el seu discurs connecta amb la falta d’escrúpols dels moviments que dominen l’economia i la política.
El context és l’extracció de context i el sensacionalisme interessat d’esquerres i de dretes
HIPOCRESIA. Luis Enrique, en canvi, ha estat víctima d’un gènere televisiu doblement cruel: l’entrevista postpartit en calent. Si s’hagués limitat al discurs robotitzat habitual, li retrauríem l’escassa loquacitat. Però, ferit com tants culers després d’una derrota que va deixar al descobert les mancances de l’entrenador, els jugadors i el club, va reaccionar amb franquesa i vehemència. Televisivament, el valor de la sinceritat és incalculable. Però, com passa amb Inda quan es manté en primera línia malgrat les evidències, a Luis Enrique el critiquem per haver sigut francament desagradable en comptes d’agrair-li el valor de cotització d’aquesta derrapada desagradable però espontània.
PER MOLTS ANYS. El programa Saber y ganar (La 2) fa vint anys en uns temps en què, a la tele, una de les maneres més fàcils de guanyar és ser un ignorant, un mal educat o un mentider.