L’indonesi i la repetició
Al món hi ha un senyor indonesi que cada vegada que perd el Barça apunta al seu blog: “El Barça ha perdut. A la merda Vila-Matas”. Aquesta setmana no ha estat una excepció. Ho explica el mateix autor a la Biblioteca Agustí Centelles, plena de gom a gom, mentre presenta Mac y su contratiempo. El tema central de la novel·la, publicada per Seix Barral, és la repetició. “La repetició i la diferència, que queda molt francès”, especifica davant Anna Maria Iglesia, que l’entrevista damunt l’escenari després de llegir un fragment del llibre sobre els nervis de parlar en públic. Hi ha la teoria que un es passa la vida escrivint la mateixa història, intentant millorar-la. “Cito Kierkegaard, per un cop ben citat”, diu Vila-Matas: “Repetició i record constitueixen el mateix moviment, però en sentit contrari”. Insistir no implica un progrés. “El meu segon llibre era millor que el primer, però el tercer i quart eren pitjors que el segon, i el cinquè va ser millor que el tercer i el quart, tot i que continuava essent pitjor que el segon”, explica. El públic s’esbutza de riure.
Ho fa sovint. I no precisament “d’una manera infinitament seriosa”, una frase que Vila-Matas repeteix en tots els seus llibres. Lezama Lima va dir que Mallarmé reia així, i des de llavors ell l’aplica a alguns dels seus personatges. Com que no hi ha temps per abastar tot el que passa en un instant (prou ho sabien Nabokov i Perec), resumim allò que es repeteix sempre que es parla de Vila-Matas: per què insisteixen a dir que fas autoficció?, li pregunta Iglesia. Perquè no saben el que és l’autoficció, respon ell. També l’acompanya l’adjectiu metaliterari, com si fos despectiu. I li han arribat a retreure que escrigui per publicar. Confessa que, a més, porta un diari secret.
“Em recomanen pel·lícules raríssimes.Emdiuen:aquestdirectorfael mateix que tu, i penso: malament!, perquè llavors no entendré res”, comenta. L’han considerat el més portuguès dels catalans, o el més francès dels espanyols, i en el torn de preguntes, al final, un argentí del públic li diu que, de fet, sembla un autor argentí. Una noia afegeix que és un dels pocs escriptors feliços. Vila-Matas admet que l’important és passar-s’ho bé.
En el seu viatge a Madrid per promocionar el llibre, dos homes el reconegueren a la Gran Via i van córrer cap a ell. Diu que no li hauria agradat trobar-se’ls en un carreró fosc, li feien més por que Benzema. Un d’ells li va explicar que era expresidiari, haL’originalitat via llegit els seus llibres a la biblioteca de la presó i li havien canviat la vida. I deu ser veritat, atès que, si està lliure, és que ja no reincideix, que és una forma de repetició.
Bogeria és fer el mateix una vegada i una altra, i esperar resultats diferents, diuen que va dir Einstein. Però no és veritat. El resultat sempre varia perquè l’entorn i les circumstàncies són uns altres. La llibreria Bestiari, al Born, organitza un speed dating literari. Xevi Díaz s’ha disfressat de Sant Jordi, Jordi Sánchez de princesa i Anna Burillo de drac. Els participants tenen cinc minuts per parlar amb autors com Ester Andorrà, Teresa Muñoz o Sebastià Portell. Després canvien de taula i d’interlocutor. El sistema és repetitiu, però el que passa canvia cada vegada. Una al·lota anomenada Isis seu davant de Carles Porta. Després d’èxits com Tor i Fago (La Campana), i Li deien pare (premi Godó de periodisme), ell li explica que ha escrit la seva primera novel·la, El dia que vaig marxar. Tracta sobre les decisions irreversibles en una època —l’adolescència— en què és fàcil equivocar-se. Quan la va llegir, el seu fill de disset anys va creure que s’havia inspirat en la seva vida. I Porta es va alegrar que s’hi sentís identificat.
no existeix, recordava Vila-Matas, perquè tot és la repetició d’alguna cosa. La identificació fa que estimis l’artista en qui et veus reflectit. Fins ara hi havia dos tipus de joves inquiets: els que volien ser com Enrique Vila-Matas i els que volien ser com Roberto Bolaño. Per la quantitat de fans que omplen la llibreria Malpaso, caldrà incorporar els qui volen ser com Flavita Banana. L’il·lustrador Javirroyo la defineix com a intel·ligent, cínica, irreverent, complexa, il·lusionada, desil·lusionada, punk, mandrosa, contradictòria i sobretot lliure. I ella es reconeix en gairebé tot. “És superdifícil parlar d’un mateix davant de tanta gent”, diu en la presentació de Las cosas del querer (Lumen). Entre els assistents (moltes amb pírcings al nas), una noia també ha comprat l’Autobiografía d’Angela Davies, publicada per Capitan Swing.
Flavita Banana va donar a conèixer les seves vinyetes a través de Facebook i Instagram. Admet que quan escriu per a si mateixa té un humor més extrem. Quan ho fa pensant en els altres, intenta treure “les parelles de la seva rutina rància i ferles felices”. Així, en agraïment, elles s’enduran el seu primer llibre. El retrat que fa de les relacions és exacte: “Deixa’m sola, però queda’t”, li etziba una dona a un home al llit. Tot i això, ella fuig de gèneres, no entén que només n’hi pugui haver dos; una pot sentir-se més dona en determinats moments i comportar-se com un home en d’altres. Està farta que les majories sempre tinguin raó només pel fet de ser majoria, i que es repeteixin segons quins patrons. Però les repeticions no per força han de ser dolentes. També indiquen que alguna cosa t’agrada, com una determinada cançó. Finalment hi ha l’expectació. N’hi ha que esperen una derrota del Barça només per veure què fa el senyor indonesi.
A Vila-Matas l’han considerat el més portuguès dels catalans o el més francès dels espanyols