La independència femenina i les flors de Rodoreda prenen el TNC
Belbel dirigeix Sampietro a ‘La senyora Florentina i el seu amor Homer’
“Si la Sampi diu que sí, jo dic que sí”. La Sampi és la Sampietro, Mercè Sampietro. I va dir que sí, així que Sergi Belbel dirigirà des de dimecres i fins al 2 d’abril al TNC una obra que molts barcelonins tenen encara a la memòria perquè va aconseguir un gran èxit fa 24 anys dirigida per Mario Gas i protagonitzada per Rosa Novell, que va rescatar el text d’un calaix: La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda. Tota una celebració de la vida, l’amistat i la independència femenina a través d’unes dones capaces d’elevar-se dels seus drames quotidians, de les difícils relacions amb els homes que les defineixen –maltractament inclòs– com si no tinguessin personalitat fora d’ells.
Si la burgesa senyora Florentina és Mercè Sampietro, el senyor Homer, aquell home casat que arrossega com a amant una vegada a la setmana des de fa més de 25 anys està encarnat per Toni Sevilla. I Teresa Urroz, Margarida Minguillón –“Jo figura que ja estava retirada, no hi era”, va recordar divertida ahir– i Carme Callol són les veïnes –“les tres fades de la Bella dorment”, somriu Belbel– d’aquell gran edifici del Sant Gervasi del 1914 que posseeix Florentina, que viu al principal. És una Florentina a qui aquestes dones ajuden i amb qui s’ajuden. I amb la qual riuen, perquè el to és de comèdia. Tot i que la Florentina trobarà la seva particular salvació en la ingènua serventa Zerafina, una noia de poble encarnada per Elisabet Casanovas.
I tots dirigits per un Belbel que torna per fi al teatre que va encapçalar durant vuit anys. “Xavier Albertí [actual director del TNC] va venir amb diverses propostes i la primera era aquesta. Jo tenia molt present la versió de Gas, que em va agradar moltíssim. Si t’ha agradat molt un muntatge, tens tendència a no fer-ho tu. Però la meva amiga Cristina Clemente em va recordar que quan Novell ho va fer tenia 46 anys, no els més de 60 que marca l’obra. I Rosa Renom tampoc no tenia els 18 anys de Zerafina. I a més em va suggerir que semblava escrita per a Mercè Sampietro”. I es va llançar al repte.
L’escenografia de Max Glaenzel recrea la galeria d’un pis modernista que, diu Belbel, recull l’atmosfera de la Barcelona del 1914 i connecta amb l’imaginari de Rodoreda per la naturalesa i les flors. “L’obra és una celebració de la vida malgrat la grisor oculta i la malenconia que destil·la”, assenyala, i diu que “aquestes dones són quatre supervivents però que es prenen la vida amb una filosofia que pot connectar bé amb l’espectador d’avui. Donen importància a les petites coses i a l’amistat, es defineixen a través d’ella. I viuen una lluita per tenir personalitat i llibertat. L’obra té alguna cosa de les d’Eduardo de Filippo, la tristesa feta comèdia”.
Per a Sampietro, les tres dones que l’acompanyen com si fossin un cor grec són els seus jepets grill que volen fer-la reaccionar i que es deslliuri del que la porta a la destrucció. “Totes han tingut vides terribles, tots els seus casos els veiem encara avui”, explica l’actriu, però “la seva unió dona força, és molt emocionant”. Per Minguillón, l’obra “mostra les diferents maneres de patir per un home que tenen les dones i és un anticonte de fades, un antiventafocs, fa la contra als contes de fades que a la mística femenina han fet tant de mal”. Urroz conclou que l’obra capgira el drama quotidià i que el lema és “a viure, a riure”.
L’escenografia recrea un pis modernista que connecta amb l’imaginari floral de Rodoreda