L’edat dels dàlmates

Ara fa un any em feia ressò d’una exposició de trencaclosques al Museu del Joguet de Figueres. Era la col·lecció que l’enginyer industrial Francesc Castanyer Figueras va donar al museu. Castanyer té una personalitat polièdrica, i és molt conegut entre els aficionats als palíndroms perquè ha estat un membre actiu del Club Palindròmic Internacional des de la seva creació i ha publicat un bon nombre de frases capicues al butlletí Semagames. Per això, vaig acabar la columna explicant que acabava de fer cent anys i especulava que “l’únic que li devia doldre és deixar de tenir una edat capicua (99), un problema menor que esmenarà d’aquí un any, quan en faci 101”. Doncs qui dia passa, any empeny, i justament avui, divuit de febrer del disset, el senyor Castanyer arriba a l’edat capicua que sovint associem amb els dàlmates. Castanyer viu a la residència Augusta Park des de fa 16 anys. Em consta que cada matí, pels volts de les nou, fotocopia la pàgina de passatemps de La Vanguardia i se la guarda a l’habitació com un tresor. Després de sopar resol els mots encreuats, tant en català com en castellà. I sempre els acaba.

Castanyer és un home curiós i generós. Si el Museu de Figueres té en dipòsit la seva vasta col·lecció de trencaclosques, la unitat de dia per als malalts de parkinson de la clínica Teknon encara fa ús del material sobre el joc del Tangram que els va donar i la biblioteca de la residència on viu ha

Justament avui Francesc Castanyer Figueras fa 101 anys, l’edat capicua que sovint associem als dàlmates

rebut en donació la seva extensa biblioteca, llevat dels volums de Josep Carner amb dedicatòries autògrafes, que es conserven a la Biblioteca de Catalunya. En una entrevista que Oriol Soler li ha fet per al portal Verbalia.com, recorda una dedicatòria estrambòtica que el príncep dels poetes va adreçar a son pare, l’escriptor Josep Castanyer: “Un mal gra de la literatura dedica aquest llibre a un prosista agradable i petit com un sonet”. Castanyer explica el context. La irrupció de Carner en la poesia catalana va provocar un cert enrenou, fins al punt que un crític va escriure que el poeta era un “mal gra de la literatura”. Josep Castanyer, el pare del nostre home centenari, tenia una “prosa agradable”, segons Carner, i era molt baixet, de manera que la dedicatòria del primer llibre de sonets del poeta anava per aquí. La relació amb Carner va tenir encara un altre episodi gràcies a la germana del nostre home, la Maria Castanyer, que l’any 1957 va guanyar a París els Jocs Florals en l’exili presidits per Carner. Tots dos van patir pòlio de petits i ella va quedar-ne molt afectada d’una cama. El relat que en fa son germà sembla un conte de Pere Calders: “No hi havia vacunes i la Maria va patir molt, tenia moltes molèsties. Ella li va dir al metge: per què no me la talla? El metge li va dir que era la solució, però que no s’atrevia a dir-l’hi. I li va tallar la cama, n’hi va posar una d’ortopèdica i al cap d’un temps se’n va anar a Estats Units”. Joan Josep Isern ha escrit sobre l’obra i el periple de la Maria, que també va ser tot un personatge. Feliç aniversari dalmàtic. El proper capicua és d’aquí deu anys, als 111.