Dolç ocell de joventut

A la cúpula barcelonista confiaven, encara que fos només públicament, que la Copa fos el bot salvavides per intentar de redreçar el naufragi absolut. I al mig de l’erm han aparegut brots verds. En ple desert s’ha albirat un bassal d’aigua. Potser només és un miratge, una mena d’encantament que s’acabarà avui en el duel contra el València. Però les expectatives estaven tan per terra que és procedent saludar que un equip que s’ha passat tota la temporada a la unitat de cures intensives fos capaç d’aixecarse després d’una altra primera meitat lamentable per retrobar-se amb un joc almenys decent, més elaborat, més organitzat i amb més ànima. Ningú no representa més aquest entusiasme que Marcus Eriksson, un dolç ocell de joventut en aquest hivern barcelonista. Li queda molt per ser el Paul Newman del bàsquet, i no és que sigui un exemple de precocitat (ja té 23 anys), però ha aprofitat les absències de Navarro i Oleson i la pèrdua de confiança de Koponen per reivindicar-se, per trucar a la porta, per deixar entreveure que pot ser un jugador de present i de futur. Només tenint minuts és possible confirmar si hi ha un diamant per polir o no. El suec va ser el millor del partit, i això que no va disputar el tram final pel seu desig i la seva vitalitat. Juntament amb un Rice, que va ser menys irregular que en dies anteriors, Eriksson va tirar el carro. Amb el seu canell va obrir el camí i fins i tot el lànguid Ante Tomic es va anar animant.

Ja que Claver o Perperoglu continuen horribles calia trobar petroli en elements inesperats. Això va ser el que va passar amb Eriksson i Renfroe, que va aportar molt més que no es podia pronosticar. Que continuï la sorpresa.