Civilitzacions
El 1993, un politòleg de l’Eaton College, Samuel P. Huntington, va escriure un famós article en què pronosticava que el final de la guerra freda donaria pas a un “xoc de civilitzacions”, definides entorn de les grans religions. En aparença, Huntington es va quedar sol. L’expansió mundial del comerç i l’optimisme que emanava del liberalisme global li van passar pel damunt. Ni tan sols quan Al-Qaida va estavellar els seus avions contra les torres bessones de Nova York la seva tesi no va guanyar adeptes. El lliure comerç podia amb tot.
Però com en tantes altres coses, la victòria de Donald Trump ha modificat aquella equació. L’actual llogater de la Casa Blanca no és precisament un creient en el lliure comerç. És més, dos dels seus assessors més pròxims (el caigut Mike Flynn i el sulfúric Steve Bannon) pensen que la missió final de la seva política és la defensa de la civilització occidental, idea a la qual han arribat des de la convicció que la classe blanca i cristiana és una minoria en perill.
El canvi en la presidència dels EUA ha deixat Europa en un estat de solitud quan més falta li feia la complicitat americana. Els esdeveniments amenacen de desbordar l’Europa liberal, paralitzada entre la crisi dels refugiats procedents de l’Orient Mitjà, que es reactiva periòdicament, i l’ascens d’una extrema dreta, que comparteix la idea del xoc de civilitzacions i que ha definit l’islam com a enemic mobilitzador.
Part de la responsabilitat en l’ascens d’idees tan nocives té a veure amb l’economia. Les elits (liberal als Estats Units, de tots els colors a Europa) han viscut una llarga fase d’enamorament amb el món global. La dreta, perquè ha quedat enlluernada amb els enormes beneficis que aquesta fase de la història ha tingut per a les grans empreses. L’esquerra, perquè ha fet del món sense fronteres un valor irrenunciable d’un ideari en rehabilitació. Tan embadalits van quedar uns i altres que gairebé no es van fixar en els efectes que tot aquest procés tenia en la feina dels seus votants, les seves expectatives de vida i les friccions que (inevitablement) provoca la diversitat cultural quan aquesta es viu en pròpia persona, quan l’“altre” és el teu veí.
La campanya “Casa nostra, Casa vostra” focalitza aquests dies a Catalunya l’interès pels refugiats, pels drames humanitaris que l’opinió pública rep diàriament a través dels mitjans. Reflecteix la coneguda capacitat associativa d’aquest país. Realça un tret del seu caràcter del qual sempre ha presumit, el de “terra d’acollida”. I expressa el balanç globalment positiu que de la immigració en fa la seva gent. Però sorprèn perquè es produeix a deshora d’un món que es replega sobre si mateix i en el qual la hipòtesi del “xoc de civilitzacions” guanya força. Davant la por global, la solidaritat quotidiana dels voluntaris. Tot molt noble. Ara només falta que la realitat no ens desmenteixi.
Europa ha quedat en un estat de solitud quan més necessita la complicitat americana