Reivindicació de l’odi i el negativisme

La paraula odi té mala reputació, sobretot uns dies després de Sant Valentí, quan a Londres encara es veuen per tot arreu restes de cors trencats. Però en els temps que corren, amb Trump campant al seu aire, l’entossudiment del Brexit i Marine Le Pen a les portes de la Bastilla, s’ha de reivindicar “el sentiment d’aversió, rebuig o antipatia cap a una cosa o una persona”, no sigui que caiguem en els errors dels anys trenta. Si es veu algú enganxat a un mòbil a Oxford Street o Piccadilly Circus, molt possiblement està dient like a un comentari de Twitter, un vídeo penjat a Facebook o al perfil d’una potencial aventura en un app de cites. Però dislike és tan important com agradar, un es defineix tant pels seus amics com pels seus enemics, i no s’ha de tenir por d’odiar. Un pot detestar el 45è president dels Estats Units, els neofeixistes, els seguidors del Reial Madrid (tret d’honroses excepcions), el Tribunal Constitucional i el Comitè de Competició, el Govern central, l’autoritarisme i els abusos de l’Estat, els àrbitres que permeten la cacera impune dels jugadors del Barça, els jutges que persegueixen Messi però no Cristiano, l’imperialisme castellà, els veïns pesats, els xivatos, els controls d’alcoholèmia, les multes d’aparcament, els anglesos prepotents, els que mengen crispetes al cinema o no fan ni un gest quan els cedeixes el pas, els que es posen drets al futbol i encolomen el seu cap gros a la fila de davant. Odis justos i necessaris.