“Sota amenaça, tots som capaços d’assassinar; només canvia la forma”
SOPHIE HANNAH SUCCESSORA D’AGATHA CHRISTIE
Li falten unes perles per assemblar-se a Agatha Christie. Les altres coses ja les té: l’origen britànic, excés en la presència, la ironia, el somriure només a mitges, fins i tot els cabells indomables. El talent. Entra a la sala de l’hotel 1898, un dels hotels més foscos –literalment– de la ciutat, després de mitja hora marinada a la piscina.
El seu pare va ser l’acadèmic i professor Norman Geras, un dels grans experts en Marx, la seva mare és l’escriptora Adèle Geras i ella va créixer, diu, creient que els llibres eren objectes sagrats. Sophie Hannah (Manchester, 1971) és la successora oficial d’Agatha Christie. L’escollida pels hereus de la gran escriptora per continuar la sèrie d’Hèrcules Poirot, empresa que ha saldat amb èxit amb Els crims del monograma, la primera seqüela autoritzada.
Traduïda a més de trenta idiomes, l’autora va ser a Barcelona per participar en la BCNegra, la trobada que fa possible la comunió entre autors del gènere criminal d’arreu del món. Allà va presentar Mentiras que matan (Roca Editorial), la seva darrera novel·la. Perquè en la vida –i en la literatura– ningú no és qui sembla.
El seu llibre comença amb un secret no revelat. Queda algú interessant sense secrets? Tothom, absolutament tothom, té secrets. Com a mínim un, encara que no ho vulgui admetre. I a més secrets, més complexa i interessant és la persona. Una altra cosa és fer-ho públic. Quan jo vaig tenir fills els meus amics sempre magnificaven l’experiència de la maternitat. Els semblava una cosa meravellosa...
A vostè no? Nooo... Jo els replicava! A mi no em produïa cap plaer passar-me tota la nit desperta, cuidant-los, ho odiava. I ho vaig dir.
En la seva última novel·la Twitter és letal.
El món en línia ha creat un espai per atacar. Cada dia que me’l miro descobreixo deu o dotze comentaris ofensius que m’irriten. Aquell grup que no coneixes de res, aquells estranys, ataquen sense conèixer. Jutgen amb impunitat. És com el circ de gladiadors del nostre segle, una lluita on tot s’hi val.
Qualsevol ésser humà, sota determinades circumstàncies, és capaç de cometre un delicte o un crim? Sí, ho crec. Sota amenaça tots som capaços d’assassinar, n’estic convençuda. El que canvia és la manera: directa o indirecta. Jo puc deixar un verí a la seva tassa i vostè beure-se’l...
Quina part de culpa té la seva mare, Adèle Geras, que vostè sigui escriptora com ella? Molta, molta! La meva mare va començar a escriure quan jo tenia set anys. Així que jo vaig créixer, literalment, entre uns objectes anomenats llibres. De gran no vaig dubtar a tornar a aquells objectes omnipresents.
Va publicar el seu primer llibre de poemes amb només 24 anys. Com se sent més Sophie, fent una rima o fabulant un crim? En cada moment em crec el que faig, soc una mica camaleó. Així que llavors em vaig sentir poeta i ara més novel·lista que mai... ara molt millor.
És la continuadora de les històries d’Hèrcules Poirot. Quina pressió! He tingut sort. La majoria dels seus fidels seguidors, el 90%, m’han acollit amb els braços oberts. Sap? M’emociona quan em diuen que amb una de les
meves històries és impossible discernir si la vaig escriure jo o Agatha Christie. Em vaig obsessionar amb la fidelitat a l’estructura i la narrativa, així que poquíssims s’han sentit traïts.
Vostè hauria matat el detectiu Poirot com va fer la seva creadora? Oh, no! Crec que jo no hauria estat capaç. Jo no mataria mai els meus personatges perquè després els vull ressuscitar.
Per això ha situat les seves històries el 1929?
Esclar. De 1928 a 1932 Agatha Christie va deixar d’escriure històries de Poirot. Sento com si ella m’hagués donat permís per recuperar-lo, donar-li vida.
És cert que vostè pertany a un club d’escriptors que només té dos membres? Sí, des de fa anys hi ha una persona que llegeix els meus originals, la primera: Emily Winslow. Ella i jo vam fundar un club exclusiu d’escriptors. Totes dues som duríssimes! D’això es tracta: d’esbudellar-te, dir-te la veritat que ningú no et dirà.
Ja té un secretari.
És l’altra persona a qui confio els meus nounats literaris: Jamie Bernthal, un gran crític de novel·la negra, la meva mà dreta, el meu secretari.
Per preparar els llibres va visitar algunes presons angleses. Va parlar amb assassins. Com recorda les trobades? Sap què? L’única diferència entre algun d’aquells criminals i jo és que ells van tenir una infantesa terrible. Tots som fills de les nostres circumstàncies. La majoria de la gent que conec que va acabar a presó, llevat d’excepcions, mantenia un d’aquests trets comuns: maltractament, matrimonis trencats de manera traumàtica, fills abandonats o una infantesa infernal.
A la vida real les dones maten diferent...
Nosaltres tenim tendència a utilitzar fórmules amb menys sang. El verí, per exemple, és un clàssic femení. En el món real els homes assassinen més i amb més violència. En literatura, a Agatha Christie li agradava mostrar assassines “indirectes”: un copet a l’esquena d’algú que és dalt d’un edifici i... ja està!
Llavors ens enganxa més la intriga que la violència explícita? Jo crec que sí, perquè fa més por el que creus que passarà... A mi em sembla molt més interessant, per descomptat. Em diverteixo amb el misteri! No m’agrada recrearme amb la descripció d’un tiroteig i la seva reguera de sang. A Mentiras que matan, per exemple, apareix repetidament un ganivet... però no s’ha utilitzat mai per apunyalar!
Quina opinió li mereixen les versions televisives? Coneix algun cas en què hagin millorat el llibre? M’encanten les sèrie de crims a l’estil de Breaking bad. En veig moltíssimes. El que no m’agrada és que una pel·lícula no sigui fidel al llibre. Van adaptar llibres meus a la televisió i vaig acabar molt decebuda. Molt. Perdien l’essència, sentia que allò no era meu. En una ocasió és que ho van canviar tot, tot! Així que, ara mateix ja he tombat tres ofertes...
Els hereus de Christie encara no li han trobat successora a miss Marple. No. Però que no comptin amb mi, que jo ja en tinc prou amb Poirot! Per cert, de vegades penso que podria portar-lo a la pantalla Robert De Niro, però després dubto.
The Guardian la defineix com “un geni del thriller domèstic”. Què hem d’entendre amb això? Em sembla que els ha agradat que jo intenti tornar l’harmonia a certs desastres diaris. A les relacions. He deixat una escletxa a l’esperança, una cosa ben poc habitual en aquest gènere.
Per què tots els detectius tenen mancances emocionals, se senten desgraciats o arrosseguen algun trauma? La insatisfacció és empàtica. Jo crec que això es va fer així des del principi i van veure que a la gent li agradava aquest prototip: detectiu mal separat i escèptic. Així que han continuat amb ell. Acumular desgràcies els acosta més a l’espècie humana, potser.
Sap qui la llegeix?
Pel que he anat veient –m’agrada el contacte directe amb el meu lector– són majoritàriament dones, de professions liberals i amb un alt nivell cultural. Gent intel·ligent, perquè a les meves novel·les cal estar molt atent, elaboro molt la trama.
En novel·la negra ningú no és el que sembla. Ni tan sols Sophie Hannah? Ni Sophie Hannah, per descomptat.
“Tothom té secrets. Almenys un, encara que no ho admeti. Una altra cosa és que ho faci públic” “M’emociona que diguin que no es pot discernir si una història la vaig escriure jo o Agatha Christie”