Un fill del cinema
Guillem Terribas, sentimental, llibreter i avi de la Martina, és la persona amb qui més a gust parlo de cinema. Potser perquè tots dos som fills únics i, com molts de la nostra generació, en la nostra infantesa i adolescència només vam ser feliços al cinema, que si no explica mentides no és cinema. També en això estem d’acord. I no ho estem quan parlem d’aquella plaga, d’aquells tipus amb bufanda de l’anomenada nouvelle vague, que eren francesos i ens van intel·lectualitzar el cinema, posant-hi realitat, avorriment i abusant dels monòlegs i diàlegs, és a dir, que ens el van fotre. En això no estem d’acord, però soc jo qui té raó. I si Terribas no s’ha quedat calb i mana o influeix molt en l’ambient cultural de Girona, aquesta humil crònica l’escric jo, mentre em deixin. O sigui, que el llibre Alegra’m
la vida, títol que sona com un tret del revòlver Magnum 44 de Clint Eastwood i que acaba de publicar Guillem Terribas, va de cinema, del cinema que l’ha fet feliç i del cinema que acostuma veure amb la seva neta.
El llibre es va presentar a la llibreria Laie i entre la gent de cinema allà present vaig poder veure l’Elisenda Nadal, exdirectora de la revista Fotogrames i membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. La mitja cabellera d’aquesta dona càlida i amable sempre em recorda París. No la nouvelle vague sinó el París de les seves cafeteries i bistrots. Aquell París on algunes dones continuen sabent fer anar el pintallavis i portar la mitja cabellera. Al seu costat es va asseure la directora de cinema i dona amb moltes lectures, barrets i colors, Rosa Vergés, que té el perfil italià i que a mi sempre em recorda aquelles professores amb ulleres de què s’enamoren tots els seus alumnes. A aquesta dona li queden molt bé els mocadors al cap, que és tocat de cinema amb cotxe descapotable i revolts a la Costa Blava. També hi eren les editores Berta Bruna i Ester Pujol, que cada matí s’acosta al mar de Barcelona i ens explica com està.
Que algú com Terribas, el somriure de Girona, s’atreveixi a dir que la càndida pel·lícula Romeu i Julieta, la que va dirigir Franco Zeffirelli, li va agradar tant que la va anar a veure a tots els cinemes de la província de Girona que la projectaven, demostra que és un esperit lliure, un veritable fill del cinema. I que consti que aquell préssec en almívar no forma part de les seves 10 pel·lícules favorites, en absolut. Però li va servir per descobrir Shakespeare, que no és poc. Llegint el llibre de Terribas t’assabentes que gairebé tots els catalans que s’anomenen Terribas van tenir un avi granadí. I d’una cosa molt més important. Hores abans de morir, el poeta Juan Luis Panero li va parlar de la pel·lícula Doctor
Jivago dirigida per David Lean. No li va parlar ni de James Joyce ni d’una de les seves obsessions cinematogràfiques: Dublinesos, pel·lícula de John Huston on la mort és sempre present. Li va parlar de Doctor
Jivago, que havia vist moltes vegades. I el mateix li va ocórrer amb l’escriptor Miquel Pairolí, devot de la pel·lícula Il
Gattopardo, dirigida per Luchino Visconti. Amb l’escriptor gironí, Terribas havia parlat molt de literatura, cinema i Voltaire, però, fins a hores abans de la seva mort, mai de Doctor Jivago.
Coses del cinema. Del cinema que ens agrada.
guillem terribas “No s’ha quedat calb i influeix molt en l’ambient cultural de Girona”