Bombolla ‘fashion’
El dissenyador Juan Duyos presenta dilluns col·lecció a l’antiga passarel·la Cibeles
El director em diu que m’he de deixar anar en aquesta crònica madrilenya i una entén que cal despentinar-se sense miraments si t’ho demana el cap, però no és temps per conjugar aquest verb pronominal a què es recorre tan alegrement, com a la flamenca del WhatsApp: despentinar-se. Com haig d’abandonar l’encongiment o la modèstia i obrar amb ímpetu, sense moderació, que és com la RAE defineix el desmelene? Ja sé que es porta escarranxar-se, com es va demostrar a la cerimònia dels Goya, on Eduard Fernández o Karra Elejalde es van asseure amb les cames obertes fora de mida, tan ufans com ventilats. En argot pijipster se li diu manspreading, i el fenomen no ha trigat a donar lloc a anàlisis semiòtiques: que si és una manera de mostrar-se a gust al món, que si les dones prefereixen els homes així en lloc de prudents. Sovint trobo a faltar paraules catalanes amb gran força visual i sonora: escarranxada, per exemple. En lloc de creuar cames, així es va mostrar Madonna a la Marxa de les Dones, desafiant el decòrum femení amb provocació histriònica. La gosadia ha de disfressar-se sempre, que l’hi diguin a Colau ,aquijaasegon de BUP li deien la monja perquè es vestia de negre fins als peus, embeguda de Simone de Beauvoir. Ho explica a Fashion & Arts Magazine, on parla de la seva parca relació amb la imatge.
La moda no va buscar mai com a finalitat en si mateixa embellir les dones. Es fon recreant-se amb si mateixa per formar un bucle de desig. Un mecanisme que gira al seu voltant perquè la seva arrel és la novetat. Pura antropofàgia. El que es posa de moda deixa de ser moda a l’instant. Amb aquesta anticipació viuen els dissenyadors que avui dijous, mentre escric aquestes línies, arrenquen les desfilades en el marc de l’antiga Cibeles, actualment Mercedes-Benz Fashion Week. Sí, amics lectors, la paraula fashion s’ha universalitzat encara que produeixi irritació. Del Brasil a Corea, de Nigèria a Islàndia, ningú no n’ignora el significat. Els fashions madrilenys són abans que res desprejudiciats i tenen “una vida de carrer constant”. Ho assegura el gat Juan
Duyos, la desfilada del qual –dilluns vinent– és una de les més esperades. L’en altre temps enfant
terrible compleix vint anys sobre el podi i ha aconseguit fer rendible el seu slow couture: 400 peces úniques a l’any. Duyos va aprendre al taller de Manuel Piña, que va ser el Halston de Madrid a la movida. Té sensibilitat i sorna. Fa uns dies va agafar el telèfon i va anar trucant una per una a les models dels dosmil, les nostres schiffers i crawfords. Totes li van dir que sí: Verónica Blume, Helena Barquilla, Laura Sánchez, Judit Mascó, Vanesa Lorenzo... “Nieves Álvarez és la bellesa hipnotitzadora; ja estava en les meves primeres desfilades. Quan ens van donar per primer cop el premi L’Oréal, va dir que el donaria a una oenagé i jo vaig pensar: Si jo soc una oenagé en mi mateix!”, fa broma.
El director, quan em diu que em deixi anar, em posa un exemple: “Pots explicar una trucada amb
Nieves Álvarez”. Entenc el missatge. Cal donar fe de la bellesa hipnòtica. L’agafo en una fira de teixits, elegint llanes per a la col·lecció de roba infantil que dissenya, N + V. Em parla des dels seus peus a terra: “No he estat mai la model del moment ni una fashion victim, sempre he elegit amb llibertat, fidel a les meves idees”. Suau i camaleònica, és una icona d’Hola! i de Bvlgari alhora, i al Madrid VIP com el dels artistes se la rifen. De Duyos diu que “no té pèls a la llengua i lluita per la moda espanyola”.
De Nova York va portar la col·lecció de Desigual, un dels gegants internacionals del made in Spain .Ala seva botiga de Callao la van exhibir perquè el públic votés les peces preferides. En diuen esdeveniment experiencial. “Parla de la nostra manera d’entendre la vida; les col·leccions només solen rebre l’opinió de la premsa i nosaltres hem volgut comptar amb l’opinió del públic”, explica Daniel Pérez Barriga, director de comunicació de la firma. Desigual aposta pel “ho veig, ho voto, ho compro”. La seva manera de democratitzar la moda passa per defensar “el luxe del que és humà”. El viu, el barrejat, el divers i irregular, l’excitant, moda amb soul i punk californià. Molt deixada anar, l’hi asseguro, director.