València i Catalunya
Alguna cosa important ha canviat a València aquests últims anys. És un canvi que va més enllà del gir electoral a les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig del 2015, en les quals el Partit Popular va pagar la severa factura de la corrupció. La Generalitat valenciana i els principals municipis estan governats en aquests moments per majories, de diferent format, integrades pel Partit Socialista, la coalició Compromís, i en menor mesura Podem, que en terres valencianes és més d’Íñigo Errejón que de Pablo Iglesias.
El País Valencià ha girat a l’esquerra després d’un cicle conservador de més de vint anys que va començar com un coet i ha acabat amb una sorollosa traca. Aquest és el canvi més visible. Però hi ha una altra novetat que mereix ser ben subratllada. Hi ha un canvi de mirada. Aclaparats per la crisi, però acostumats a no dependre massa dels subsidis, els valencians estan començant a aixecar la veu, sense l’amenaça de ruptura. Exigeixen una Espanya menys radial. Volen un tracte financer més just i més protagonisme. Demanen una Espanya diferent. Aquest és el significat profund de la tossuda reivindicació del corredor ferroviari mediterrani que José María Aznar va voler esborrar dels mapes del futur el 2002, maniobrant per la seva exclusió del programa d’infraestructures prioritàries de la Unió Europea. No ho va aconseguir.
Hi ha noves mirades a València i no totes elles són d’esquerres. Els empresaris s’han posat al capdavant de la reivindicació del corredor mediterrani, amb una gran determinació. No és una cosa improvisada. Ve de lluny. Les organitzacions empresarials valencianes no estan en contra del PP, però tenen la seva pròpia agenda. I la defensen.
Aquesta actitud reivindicativa es va poder comprovar fa una setmana a Tarragona, en l’acte que va reunir empresaris valencians i catalans en defensa del corredor mediterrani, ara reconegut per la UE, però lent, molt lent, en la seva execució. Va ser una reunió important. Una iniciativa de veritable transcendència, ateses les circumstàncies polítiques, de la qual han pres nota a la Moncloa. En els pròxims mesos hi haurà actes similars en altres ciutats de l’Arc Mediterrani.
Tornant de Tarragona, la plana major de l’empresariat valencià va ser fortament criticada pel PP local. Argument: “Mentre a Catalunya es demani la independència, no es poden exigir presses per al corredor mediterrani”. Els empresaris no s’han arronsat i mantenen la seva reivindicació, per sobre de la complexa situació política de Catalunya. No es deixen segrestar per una tensió que ells no han generat. Són valents. Aquesta orientació era impensable fa deu anys a València. En fa cinc. Fa tres anys. Qui diu que a Espanya no canvia mai res? Els qui a Catalunya han convertit aquesta asseveració en dogma de fe menteixen.
Hi ha canvis de mentalitat i d’orientació estratègica a València i en altres llocs d’Espanya. Canvis lents, enrevessats i atordits per la crisi econòmica. Hi ha un canvi de punt de vista a València que va més enllà de l’esquerra i que des de Catalunya s’hauria d’agrair, comprendre i respectar. Primer manament: no projectar l’independentisme a les pantalles valencianes. No interferir en la seva política. No ajudar els immobilistes.
El pitjor error que ara es podria cometre a Barcelona és projectar l’independentisme en pantalles valencianes